És possible que aquest títol només porti records a qui hagi fet un batxillerat científic. Una de les múltiples raons per defensar l'educació, especialment l'educació pública, és la poca cultura general que hi ha en temes científics i matemàtics. Normalment a l'escola i a l'institut, per motius que desconec, les mates es van convertint progressivament en un os i alguns joves s'hi desenganxen. Segurament alguna cosa fem malament els professors de l'àrea de ciències, però això seria motiu d'algun altre article. Es produeix aleshores el fet que la gent que s'autoqualifica 'de lletres' es desentén de qualsevol cosa que olori a càlcul, mentre que s'exigeixen coneixements d'història o de llengües als 'de ciències' en nom de la cultura general.

Passa, però, que alguns termes científics es colen en el discurs mediàtic, i cada cap d'any, des que van començar a anar mal dades, sentim als resums de l'any l'expressió de punt d'inflexió. ¿Per què a comentaristes i totòlegs diversos els agrada tant referir-se al "punt d'una funció on la segona derivada canvia de signe"? Doncs bé, com tothom interpreta, és una forma de dir que hi ha un canvi de tendència. Si observeu el link de la mai prou valorada Viquipèdia, el símil està ben trobat per descriure una lleugera desviació de l'estat de les coses, una funció creixent passa de còncava a convexa o a l'inrevés però continuaria creixent.

Em temo que en la situació actual el símil que correspon és un concepte més extrem; des del 2008 la figura adequada per descriure la crisi és un màxim (o un mínim, segons es miri) que descriu un canvi de creixent a decreixent. Els meus lectors habituals ja veuen venir una de les meves obsessions personals, però és molt possible que estiguem vivint el màxim de producció energètica, i per tant el màxim del creixement econòmic. Per definició, després del màxim només ens queda decréixer.

Com que sovint el llenguatge dominant és el que construeix la realitat, és molt diferent gestionar un punt d'inflexió que un màxim, perquè entre altres coses el sistema en que vivim només està dissenyat per al creixement i no té previst el decréixer. Potser per això hem assistit perplexos a l'espectacle dels socialdemòcrates del PSC-PSOE retallant drets i ara veiem a la dreta del PP apujant impostos (coses que en principi es fan contra natura). Ambdós tenen receptes per gestionar petits canvis de tendència, però són incapaços de gestionar una crisi total del sistema del qual formen part.

La notícia dolenta, doncs, és que, ara per ara, dins del nostre sistema no serem capaços de trobar la solució. La bona és que el capitalisme no només no és desitjable (com molts creiem per la seva injustícia intrínseca), sinó que no és possible i per tant està condemnat a canviar. Així que no puc més que desitjar-vos per aquest 2012 un feliç col·lapse i una bona transició a tothom!