Deia el Sant Pare, fa uns dies, que la nostra societat occidental viu com cansada, com fatigada de Déu. Li té mandra, li ha perdut el gust i el sentit de la pregària, de la litúrgia cristiana, a la trobada quotidiana amb Déu. Per això també aquests dies es fa més patent en la vida del que ha deixat refredar la fe, un buit i una necessitat més imperiosa: no és possible avançar en el camí del bé si Crist no orienta la meva pròpia existència. Aquest sentiment i aquesta experiència es fa tant i més patent en aquests dies sants, en què tot ens porta a replantejar la nostra relació amb Déu infant.

Amb els dies de Nadal comencem l’any i celebrem el canvi de calendari. És la vuitada que corre des del naixement de Jesús a la festa de la Mare de Déu, el dia 1, on beneïm l’any que comença. Aquest sol fet ja ens indica de quina manera hem organitzat el temps perquè sigui Jesús i Maria els qui presideixin el temps que Déu crea per a cadascú de nosaltres, cada dia, fins aquell dia en què ens cridarà al seu costat per viure per sempre la seva mateixa vida, la Vida amb majúscula.

Déu es fa home perquè l’home esdevingui Déu, deia Sant Ireneu, des del segle IV. Enmig de les controvèrsies gnòstiques, pròpies del temps, i que ja havien començat en l’època de l’evangeli de Joan, Ireneu reivindica la importància del cos humà en la redempció. “Allò que no és assumit, no és tampoc salvat”, diu un adagi teològic. Per aquest motiu és tan important l’encarnació del verb etern de Déu.

En efecte, el Fill de Déu no tan sols ve entre nosaltres en el seu esperit, per dir-ho així, com si només l’ànima o l’esperit fossin importants, sinó que ve precisament en l’encarnació, en l’abaixament en un cos humà, com el meu, com el teu. A més, Jesús neix i és posat en una menjadora. Acabarà el seu dia també al voltant de la taula del menjar, en l’últim sopar i diu allò de “preneu i mengeu-ne tots, això és el meu cos”. Ni més ni menys. La corporificació del verb etern de Déu significa la importància i la rellevància que pren el cos humà en la redempció: el cos és assumit per Déu, doncs significa que és important per a ell, que Déu no ens salva sense el cos i que nosaltres no ens salvem sense el cos.

El cos és el sagrament de la persona humana, és la seva expressió, la seva presència en l’aquí i ara. El cos em permet d’estar en presència i en relació amb mi mateix, amb els altres i amb Déu i és, finalment, en la meu correcte raport amb el qui és el meu creador, que assoleixo la salvació i la vida eternes.

Així, si Jesús és realment home en el misteri de Nadal, ho és realment per redimir-nos, per salvar-nos, per assumir la nostra naturalesa humana. Perquè l’home, capaç d’entaular una relació, no tan sols amb els altres, sinó i sobretot amb el seu pare del cel, és també capaç d’orientar la seva vida i les seves decisions segons la voluntat d’aquell qui l’ha cridat a l’existència.
 
Maria concebé Crist en la seva ànima abans de concebre’l en el seu cor, cita Mestre Eckhart, des del segle XIV. La festa de Nadal és certament la festa del naixement de Crist. Una festa que esberla les fronteres de les religions i de les cultures. A quants llocs del món, sense ser explícitament cristians, se celebra la festa de Nadal? En molts: els musulmans, els hindús... la festa de Nadal sobrepassa els límits humans.

Però a la inversa, també, en quantes llars i famílies cristianes de soca, en canvi, no es tindrà cap referència a Crist, a Déu, a l’Església? En moltes també, sobretot en el nostre occident secularitzat.

La Vanguardia Dossier fa una paral•lelisme entre la caiguda de l’imperi romà i la caiguda de l’imperi europeu d’occident, quan el pes de la política, de l’economia i de la demografia passen de l’oest a l’est, de l’occident a l’orient. I si la desfeta dels romans va començar en la degradació moral, la destrucció dels valors i de la família, també es veu com aquesta amenaça plana sobre la nostra civilització occidental, amb totes les lleis que s’han dictat per erosionar l’amor i la cohesió familiar i social. Serem a temps de posar-hi remei? Esperem que el nen Jesús ens somrigui, una vegada més des del pessebre i ens doni un nou impuls.

Com Maria, qui va concebre, acceptar i rebre Jesús en el seu cor abans que en el seu cos, en una concepció que també podem celebrar cadascú de nosaltres. Si no podem tenir el privilegi de rebre Jesús en el cos, sinó a través del sagrament eucarístic d’aquesta diada, sí que podem demanar a l’Esperit Sant que vingui a la nostra ànima, en el nostre esperit, perquè vegem noves totes les coses i ens atrevim a complir la voluntat del nostre pare i creador, “que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4).

De cor us desitjo que tingueu tots un venturós i feliç any nou.