Vaig tenir la sort de finalitzar el passat cap de setmana l'esgotadora tirallonga de convits d'aquestes festes amb un dinar d'amics de diferents inquietuds, edats i fòbies. Aquesta mena d'àpats acostumen a ser l'escenari adequat per a pontificar amb l'ús indiscriminat de sentències més o menys afortunades. Però aquest intercanvi d'idees entre teca i licors d'alta graduació acostuma a ser molt enriquidor, i més encara quan els assistents a l'àpat estan vinculats, d'alguna o altra manera, a les misèries associatives, polítiques o laborals de la comunitat. De Granollers, en aquest cas. En poc més de cinc hores vam canviar el món.

El repàs de l'estat de la qüestió va ser fulminant. Algunes preguntes van anar fent pujar el to de la conversa. Com pot ser que haguem permès que Granollers sigui una ciutat tan fastigosament bruta? Paperots, xiclets petrificats, caixes i residus que engalanen la vorera, pals de fusta entre paperines de patates fregides i restes de quètxup i contenidors nous de trinca que, en comptes de solucionar l'impacte visual d'una plaça com, posem per cas, la Corona, aporten un granet més de sorra a la merdor general. Per no parlar de la patètica deixadesa arquitectònica i el tantsemenfotisme de la classe dirigent (els uns i els altres) que han permès una ciutat que és un disbarat estètic de gran escala. Afegim-hi també, com a plat estrella del dia, la invasió alienígena de cadenes, franquícies i multinacionals que ha comportat l'extermini del comerç autòcton, el qual, tot s'ha de dir, no ha tingut altre remei que vendre's per dos tangues barats i unes calces de maduixetes.

És llavors, en la sobreexcitació del moment posterior a l'empatx de llagostins, i generalment després dels primers efectes del licor, que tothom s'avé a generar solucions que semblen infal·libles, mentre una inquietud comença a rondar per la sala: per què el govern municipal no hi fa res? I algú llença al vol el diagnòstic lapidari de l'estat de la qüestió: Granollers és decadent. Me'n vaig fer creus. Oblideu-vos de la grisor, tan suada i anodina. El nou concepte és molt més dramàtic, perquè la decadència implica una caiguda lliure, un difícil camí de retorn, una contundència insòlita en la trista constatació de tots els nostres mals. Què hi ha pitjor que això?

Però, com també sol passar en aquestes discussions abraonades, vam acabar l'àpat amb la sensació que una altra ciutat era possible. I que valia la pena riure, esverar-se, odiar-la, estimar-la i voler-la sempre perfecta. L'esperança de canviar-la mai no la perdrem. Esperem, però, que ens deixin fer-ho.