I després del Betis i el Mallorca, una ració doble del clàssic FC Barcelona - Reial Madrid. Ara que Barça i Madrid ja han enllestit la jornada de Lliga corresponent amb sengles victòries ben patides (4 a 2 i 1 a 2, respectivament), ja podem parlar a granel de l’eliminatòria dels quarts de final de la Copa de Rei que viurem durant dues setmanes i uns quants dies més, com si en el món no passés res de més important. I vés a saber si en dies de tan poc pa, una dosi extra de circ no tindrà algun efecte socialment beneficiós.

En només mig any, blaugranes i merengues s’hauran enfrontat cinc vegades, que aviat és dit. No havia passat mai fins ara, però per com està el futbol espanyol i l’europeu no hem de descartar que cada temporada en tinguem una ració semblant o augmentada. De fet, aquest any n’hi haurà un altre segur, el partit de la segona volta de la Lliga, i no és inimaginable preveure que es tornin a trobar a la Lliga de Campions, com ja va passar la temporada passada. En les quatre ocasions precedents, ha fet l’efecte que el Reial Madrid hi arribava un punt per sobre del FC Barcelona, encara que al final la superioritat ha estat culer. En aquesta cinquena trobada, les sensacions són si fa no fa molt semblants.

No és gens estrany que davant de tant de clàssic, des que es va confirmar l’eliminatòria entre Barça i Madrid, la qüestió més debatuda hagi estat fins a quin punt aquest enfrontament de la Copa del Rei, en ple més de gener, no causa mandra entre els aficionats i entre els futbolistes mateixos, si no es corre el risc d’acabar amb un empatx de clàssics i de descafeïnar un partit que fins fa poc anys obtenia el qualificatiu de “partit del segle”, encara que en cada segle n’hi entrés un bon sarpat.

Ara: a mi em sembla que no fa mandra el partit en si mateix. Barça i Madrid són a l’actualitat els dos millors equips de futbol del món, o dos dels quatre o cinc millors, no cal posar-s’hi fort, i un enfrontament entre ells, des d’un punt de vista merament futbolístic, és un espectacle insuperable. Per tant, no fa mandra el partit, el que fa mandra de veritat és haver de viure tot el que l’envolta, les hores prèvies, sobretot, vull dir haver d’aguantar les poca-soltades d’una banda i altra, que a tots cantons n’hi ha en poca o gran mesura. Les hores posteriors també es fan pesades, per als aficionats de l’equip perdedor, especialment, però també en general perquè aquests enfrontaments acostumen a durar exageradament. És el que hi ha i d’això es nodreixen i així s’expliquen. La setmana entre el partit d’anada i el de tornada serà llarguíssima, indefectiblement.