El 30 minuts de diumenge passat parlava de com s'han malgastat els diners públics fent aeroports que ara resulten absolutament inútils. En l'època de la bombolla immobiliària el negoci no estava en la seva viabilitat futura, sinó en el fet de construir-los. En els casos més flagrants l'estat només era solidari en les pèrdues, els futurs beneficis (que mai van arribar) eren privats.

Tot aquest entramat es coneix com la festa del cel i, mentre passava, Terrassa també era una festa. Eren uns temps on un esquirol podia creuar la ciutat saltant de grua en grua sense tocar mai a terra, temps on vàrem deixar la planificació urbanística de grans espais a les immobiliàries i aquestes van dissenyar pensant només en vendre pisos. El resultat és que els nous espais no funcionen.

Són la Plaça Nova i el complex del Segle XXI, per citar els dos casos paradigmàtics, exemples de l'urbanisme que volem per a la ciutat? Era necessari acostar-nos encara més al Parc Natural fent carrers on ja ningú edificarà? S'haurien d'haver començat unes obres que han empantanegat tot Terrassa si no hi havia diners per acabar-les?

Anant més enllà de l'espai públic, què en farem de tots els solars buits, pisos a mig construir i cases amb la porta tapiada que omplen la ciutat? Com omplirem els grans edificis que adornen la Rambla un cop acabin de fer fallida les empreses que hi ha dins? Toca redefinir el model de ciutat i pensar com volem que sigui la Terrassa del futur.

Estic convençut que dins de cada terrassenc hi ha un urbanista amb ganes d'opinar sobre el futur de la ciutat (repasseu el hashtag #lafestadeterrassa i us en fareu una idea). Un projecte que reculli, racionalitzi i apliqui totes aquestes propostes pot ser la millor forma d'incrementar la participació ciutadana i superar la desafecció política. No dic que sigui un repte fàcil però, si s'aconseguís, Terrassa tornaria a estar de festa i aquest cop en gaudiríem tots.