Actualitzat el 08/12/2005 a les 12:15h

En l'actual debat educatiu a l'entorn de la LOE, que tanta polseguera mediàtica i d'opinió ha aixecat, com si fos un joc de cartes, hi trobem unes quantes bases de partida que no es poden obviar. Per una banda hi ha l'escola pública. Normalment, hi entenem aquella escola que és d'iniciativa governamental. Encara que l'adjectiu ‘públic' hauria d'afectar un ventall més ampli d'escoles. De fet, públiques són totes aquelles escoles que fan un servei públic i es posen al servei de la major part de la població: les mateixes escoles d'iniciativa privada, que tenen el concert econòmic amb la Generalitat de Catalunya i que, per tant, col·laboren amb molts dels objectius que el govern pretén i proposa als àmbits educatius.

D'entre aquests objectius hi podriem incloure la integració social, la detecció de problemes sòcio-econòmics, familiars, sanitaris, psicològics i un llarg etcètera, que responen a les àmplies necessitats de la societat.

Cal comptar que les Escoles públiques, per tant, d'inicitiva eclesial, que són també la majoria que coneixem, la majoria d'elles són més que centenàries. És a dir, que l'Església, des de la segona part del segle XIX, ha apostat fort, i molt fort, per l'educació dels infants i dels joves, especialment de les classes populars i proletàries i que, per això, gairebé hi ha o hi ha hagut una escola de l'església fins a l'últim racó del nostre país. No podem obviar aquesta realitat.

Més enllà, la II República i, després, la Dictadura, va establir el sistema d'Escoles estatals –abans dites ‘nacionals'- per a la totalitat de la població. Per això es va començar a parlar d'educació obligatòria i gratuïta universal.

Estranyament, però, aquesta gratuïtat no ha acabat d'arribar mai a les escoles concertades, essent un greuge comparatiu important a l'hora que els pares els toca de triar l'escola per als seus fills, segons el dret inalienable de la seva lliure elecció de centre.

De fet, el concert educatiu no sufraga la totalitat de les despeses, sinó únicament el personal educatiu i una mínima part de funcionament, deixant de banda el manteniment de l'escola, les infrastructures i del personal d'administració i serveis.

Aquest punt de partida tan distant entre un plantejament i l'altre, entre unes escoles públiques que costen cinc vegades més que les concertades, també públiques i que, no obstant, donen uns resultats paradoxalment millors: en l'última selectivitat, els alumnes de la concertada catòlica varen treure, com a mitjana, una superioritat en la nota de gairebé quatre punts.

I és que el govern té por que, si tots juguéssim amb les mateixes cartes, no hi hauria color: té molta més força una escola catòlica amb fonaments dels seus valors que no pas un deixar fer i una igualació a zero en els nivells educatius que ens ha portat a ser a la cua d'Europa –la posició 22 entre 24- en el percentatge de població que ha cursat estudis de batxillerat. Una dada, aquesta, que parla justament de motivació en el treball, de mentalitat d'esforç i de progrés, i on s'hi juga la competitivitat de la nostra societat i el futur dels nostres joves.

Volem una bona escola pública universal i gratuïta? Doncs cuidem l'escola catòlica!