Ultratajat, estava, l'amic cordovès del nostre peixater del mercat de Fort Pienc perquè ara, a Andalusia, els preus de les escoles bressol concertades han pujat fins a 70 euros mensuals. El peixater, estupefacte, va explicar al seu visitant que a Catalunya tenies sort si no pagaves més de 400 euros. D'altra banda, una amiga meva que té diversos col·legues que treballen als hospitals públics del país, m'explica que gairebé tots els professionals del ram s'han tornat independentistes perquè saben de bona font que els recursos de què gaudeixen els hospitals no-catalans de l'Estat espanyol són infinitament millors que els de casa nostra.

Mentrestant, aquesta setmana ha sortit la notícia que a Extremadura un 8% de la població total –i a Andalusia, un 6%- són funcionaris: uns percentatges que són més o menys iguals que el de Grècia abans de les retallades, quan hi havia 900.000 funcionaris per una població d'11 milions d'ànimes. A Extremadura i Andalusia, però, es veu que cap funcionari no perdrà pas la feina.

I per si això fos poc, un documental emès al 3/24 aquesta setmana ha explicat com, a l'Espanya monolingüe, moltes ciutats de menys de 50.000 habitants continuen sent dotades d'aeroport i estació de l'AVE, tot i el tancament de la línia Albacete-Toledo (la dels nou passatgers diaris) i algun aeroportet lliure d'avions. El més sorprenent, potser, és l'obvietat de les raons de  tot plegat: com que a Catalunya els dos partits principals de l'estat castellà no tenen prou clientela, posen tots els diners allà on sí que en tenen. Pot ben bé ser que sigui així de senzill i no obstant això, una mica més de la meitat de la població catalana continua pensant que val la pena romandre dintre de les fronteres del mateix estat que distribueix els diners d'ella d'aquesta manera diguem-ne poc equitativa. És a dir, el comportament de l'estat és del tot lògic. El de molts ciutadans catalans, al contrari, continua sent del tot inexplicable, un misteri, un enigma etern...