El pitjor dels casos de corrupció ja no és tant la quantitat de diners defraudats –excepte en algun cas majúscul, com el de Madoff-, sinó la misèria humana que s’amaga darrera la relació entre corruptors i corruptes. Ho veiem aquests amb el judici a Camps o a Matas, i ho tornarem a veure el dia que jutgin –que els meus ulls ho puguin veure!- a Millet o Undargarin.

Vull dir que el més greu, el més depriment, és veure com hi ha tanta gent que participa en les xarxes de corrupció, ja sigui com a beneficiaris directes del favor o de la prebenda –els que a vegades acaben a judici-, ja sigui per silenci còmplice, que són tota la resta. Es tracta d’aquells casos en els que “tothom ja ho sabia”, perquè són centenars i centenars de persones i d’institucions les que s’han doblegat a l’extorsió.

Cal dir que no tota aquesta corrupció social és susceptible de ser portada a judici. Els casos que coneixem, hi són perquè hi ha diner públic per entremig. Però també hi ha altres formes de corruptela en el món privat que posa en entredit que el que valgui sigui el talent. I hi ha tot un món de favors suggerits, de coaccions suaus, de “avui per mi, demà per tu”... els límits ètics dels quals és molt difícil d’establir. A partir de quina quantitat i de quina intenció, i en quin tipus de relació, un obsequi comença a ser un cas de corrupció?

Deia que tot plegat és possible per el perfil de la naturalesa humana. Fa uns anys, La Campana va publicar un llibre excel·lent, una Breu història de la corrupció, que mostra com n’és d’antiga i com ha atrapat la gent més distingida, culta i intel·ligent. Però per si no ho teníem prou clar, només cal escoltar algun dels enregistrament que han transcendit sobre els casos de corrupció a València per veure com els primers a no respectar-se és entre corruptes i corruptors. O és penós veure com els qui cobrien les corrupteles d’uns en benefici de tots ells, tan bon punt són descoberts, els abandonen en la seva dissort. Costa i Camps, Matas i Estaràs...

Com que en alguna ocasió hi ha hagut qui m’ha preguntat si la independència serviria per resoldre aquest tipus d’abusos, m’afanyo a dir que no. Tota la resta de països independents tenen casos de corrupció. Fins i tot els de tradició democràtica més antiga i d’orientació protestant, també. Vegeu el cas del Parlament britànic de fa un parell d’anys! L’únic que ens permetria la independència és la possibilitat de tenir institucions més transparents i més exigents, però és només una possibilitat. Per a bé i per a mal, hi ha qüestions que se situen en un altre pla, i per a les quals, l’únic remei és disposar de societats més i més exigents des del punt de vista ètic. I no estic segur que no anem just en la direcció contrària, per molts escarafalls que fem tots plegats.