En aquests  últims dies s’ha parlat molt d’en Soufian Bouyinza Dabbou, un nen d’11 anys de Manlleu, que malgrat les malformacions que ha patit ha pogut superar els peatges que li ha preparat la vida. La seva única moneda de canvi ha estat la voluntat de superar-se, amb tot l’esforç diari que això implica.

Aquesta resiliència s’ha pogut aconseguir gràcies a la persona afectada, però també al seu entorn, els seus pares, els seus amics, els seus educadors i tota la gent que ha pogut dedicar una estoneta de la seva vida a donar-li un tracte efectiu. Un opció per tal de facilitar el desenvolupament d’en Soufian i així trencar les barreres que moltes vegades ens imposa la cultura de la nostra societat, amb un enfocament de la discapacitat que sovint deixa al marge les persones que la pateixen.

En Soufian és un exemple d’autonomia i responsabilitat de la pròpia vida, però no és el primer ni l’últim cas de persones que han pogut transformar la seva realitat en un exemple a seguir per a tots. Una realitat que fa que a tots aquells que llancem la tovallola davant de detalls quasi insignificants, creient que ens impossibiliten les nostres tasques, ens adonem que els veritables discapacitats som nosaltres. Quelcom que ens fa reflexionar sobre la nostra realitat i la nostra pròpia experiència vital.

Tal com diu el proverbi àrab: “Em queixava perquè no tenia sabates fins que vaig conèixer una persona sense peus”. Així doncs, aquestes experiències ens ajuden a fer reviure aquelles ganes de tirar endavant amb el mateix somriure que en Soufian, tot valorant allò que tenim que encara  potser no hem perdut. En Soufian ens recorda que el veritable puntal de la vida es pot assolir amb poques coses tangibles. I amb una mica d’optimisme.