Els establiments on es presta un servei al públic, com ara un restaurant, acostumen a ser un bon lloc per a generar anècdotes de tota mena. Una de les moltes que es van produir a casa dels meus pares, ara ja fa una mica més de vint anys, fa referència a una parella que s’hi va presentar, ja gairebé a sol post, per seure  en una de les millors taules del local.  Aparentment esgotats, van fer-li saber a la meva mare que venien del cul del món. Com a bona professional, un cop va contenir les necessitats bàsiques del client, és a dir ja els hi havia donat de beure i els hi havia pres nota, amb un petit aperitiu per a tranquil·litzar la gana, els va demanar on era aquest lloc que exigia tant d’esforç per a poder-hi arribar. Els clients, sense dubtar, li van respondre: “venim del Querforadat”. Mig enriolada per la resposta la meva mare els hi va contestar, “doncs mirin, jo en sóc filla d’aquest poble”. Els comensals,  certament, van fer cara de sorpresa, ja que un indret que feia uns instants els semblava d’accés recòndit, se’ls hi tornava a personificar, en aquest cas en  carns i ossos i en la presència d’una indígena, en un instant que no s’haurien imaginat mai.

No cal dir que, actualment, l’expressió cul de món o la seva sinònima on Jesús va perdre l’espardenya, utilitzada per a descriure un lloc remot, exòtic o de difícil accés, ha canviat d’allò més. Les comunicacions han fet molt més accessibles la majoria de pobles de casa nostra i per altra banda, viatjar a l’estranger i per contrades que fins ara eren gairebé inexplorades és molt més senzill i, alhora,  s’ha convertit en una activitat molt més practicada que vint anys enrere.

Per altra banda, l’accés a Internet ha possibilitat que puguem obtenir informació, en un tres i no res,  de qualsevol indret o qualsevol topònim, o fins i tot en puguem visualitzar l’entorn físic, gràcies a les noves aplicacions tecnològiques, com ara el Gps. Un avenç que, sens dubte, ha deixat obsolets els mapes de carreteres i els atles de tota la vida. Per altra banda, aquests avenços que ens tenen pendents tot el dia, em fan pensar que,  si la conversa que he transcrit al principi del article  s’hagués produït avui en dia, probablement s’hauria desenvolupat així, “no s’ho creurà però hem anat al cul del món”, un lloc on no hi havia gens de cobertura pel mòbil”.  Un petit canvi que em porta a pensar que  si volem passar una tarda amb el mòbil desconectat, sense que ningú ens empipi, sempre podrem donar la desencusa: he anat  al cul del món i fa poc que n’he tornat.