Juro que els fets van passar, i van passar a sota de casa. A la porta del costat, per ser mes exactes. Hi ha coses que quan te les expliquen creus que no poden ser veritat, que hi deu haver una càmera oculta a una distancia prudencial per veure en pla generós com cau la teva mandíbula a ran de terra. Són tan grosses i fan que tot lligui d'aquella manera que només saben els ingredients d’un bon all i oli. La famosa quadratura del cercle.

M'explico: la llei del veïnatge. Sortir de casa. Parar a saludar a la Maria. No una Maria qualsevol, sinó la veïna i cosina de ma mare. Atentament deixa l'escombra parada, la mateixa que deixava lluent la vorera. El temps, la família, els canvis del poble. Tot plegat en un capvespre agradable i ple de sinceritat. Sobretot per part meva, per aprendre cada dia una mica més de tot el que veu la gent en aquest lloc on els menuts creixeran i el vells moriran en pau. M'explica, passen mes coneguts i saludem. Som a la porta de l'antiga botiga de queviures que regentaven amb la família. Avui es tancada, però en conserva mostrador i marbres blancs. Aquell blanc de sempre, aquell que deixava lliscar el paper d'estrassa on s'embolicaven delicatessen. La Maria ho té preciós, com congelant part d'aquella història. I per adornar, uns bonics tapets de ganxet.

La persiana de l'aparador que dóna al carrer és mig baixada, però observo que al costat dret de baix hi ha indicis d'un intent de furt. Un perfecte quadrat fet amb algun estri. L'hi pregunto si l'han intentat robar. Es posa a riure i em diu que és un regal d'un marrec de vuit anys, que dècades enrere va intentar trencar el vidre per agafar el pot de caramels que sa mare posava en aquella cantonada. El marrec havia agafat un diamant del joier de casa i emulava espies o lladres del tecnicolor. El marrec es deia Fèlix. Fèlix Millet. La Maria hauria de fer visites guiades. Tothom ho hauria de veure. Una placa commemorativa amb l'any zero, amb l'arrencada de tota una carrera. Ja ho veuen, de mena.