L’ofensiva recentralitzadora pot ser una oportunitat per Catalunya? És clar que això de la política és l’art de fer possible l’impossible, o d’anar acompanyant la ciutadania en un joc de malabars. És clar que l’ofensiva hi és. Que el govern de Rajoy, amb el paraigües, i excusa de la crisi, i l’empar d’una majoria absoluta que no té ningú que li pugui fer ombra, passarà el ribot que li hauria agradat tenir Alfonso Guerra.

Només cal sentir els seus ministres (perquè a ell costa més de sentir-lo), ja sigui de Guindos, Montoro o Soria. Mal si fas, mal si no fas. Potser és que amb això de la taxa turística la Generalitat se li ha avançat al ministre espanyol del ram. I el fet de no poder recaptar-la ell, li fa dir que és una mala pensada.

Potser sí que val més veure-ho tot com una oportunitat, el sostre de despesa, i l’onada que acabarà amb el cafè per a tothom. I mentrestant fer política deu voler dir fer noves demostracions de responsabilitat, com la que ha fet CiU, donant suport a les mesures extraordinàries sobre pressupost i tributs del govern de Madrid.

Ja veurem si es tracta de responsabilitat, o d’intercanvi de cromos, o de peix al cove, diga-li els 759 milions famosos. En tot cas dimarts hi ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera, i sabrem que es proposa a tots els governs autonòmics.
En el seu moment, ara fa 30 anys, per acabar amb el problema basc i català, i per acabar amb les gelosies territorials es va tirar endavant un model autonòmic que no s’acaben de creure una bona part de comunitats.

Ara aparèixer com les culpables de tots els mals. El dèficit és culpa de les autonomies, que a més a València i a les Illes, no és que hagin tingut presidents exemplars. Si més no són sota la lupa de la justícia. Qui fa el forat? Potser la disposició a tapar els 17 forats pot acabar fent que tornem a la casella de sortida, que tornem 30 anys enrere.

Com al mite de Sísif carregarem de nou la pedra per tornar-la engegar a rodar.
Potser sí que Espanya es tornarà a plantejar ser de nou un estat centralista, amb què? Amb dues autonomies? O amb quatre regions militars? I Catalunya què farà? Acceptar la tassa  d’un nou joc de cafè? O optar per tenir una plantació pròpia?