Era a finals d’estiu del 2007 que vaig llançar la idea de celebrar un referèndum d’autodeterminació, en el qual es pogués decidir el futur nacional: o dependència o independència. La proposta va trobar complicitats a la societat civil i el silenci, el rebuig i el menyspreu, segons els casos, de les diferents forces polítiques sense excepció. Això no obstant, mesos després, a Arenys de Munt, es començava a caminar en la bona direcció, si bé com a iniciativa civil, no pas oficial ni amb caràcter vinculant, fins a culminar en els bons resultats obtinguts per la consulta a la ciutat de Barcelona. Quan vaig posar el 2014 a l’horitzó nacional hi havia prou temps per endavant com per preparar bé les coses, si haguéssim tingut les forces polítiques i els dirigents adequats per a una iniciativa així. Encara hi havia set anys per endavant, sis a partir del moment de l’aparició del meu llibre 2014, on m’esplaiava en l’explicació del projecte.

El dret d’autodeterminació compta amb una llarga tradició al nostre país, ja des del segle XIX, quan era formulat per J.N. Roca i Farreras, abans fins i tot que fos teoritzat per Lenin. Quan, en acabar la primera guerra mundial, el president nord-americà W.Wilson fa públics els “14 punts” per a la reconstrucció d’Europa, n’hi ha un de relatiu a l’autodeterminació que va comportar-li ser nomenat ciutadà d’honor de Barcelona i que se li dediquessin carrers en poblacions com Montblanc. Van tenir més impacte aquí les seves idees que no pas, al principi, la revolució soviètica, de la mateixa època. A partir d’aquell moment, els partits catalans el van incorporar com un dels seus principis fonamentals i la mateixa Assemblea de Catalunya en va fer bandera “inalienable i imprescriptible”, per emprar la clàssica definició leninista.

Ara, però, tot ha canviat i la proposta ha triomfat de totes totes: el 2014 hi haurà referèndum, a la tardor, tal i com reclamava, per poder decidir sobre la independència... d’Escòcia! El primer ministre escocès, Àlex Salmond, és un personatge astut. Va arribar al Govern d’Escòcia prometent un referèndum i, sense tenir majoria absoluta, durant la primera legislatura va anar per feina: en comptes de parlar d’independència i, menys encara, d’independentisme, va fer front a la crisi econòmica i va adoptar mesures per plantar-hi cara i anar-ne sortint. Ara, quan s’ha sentit més fort gràcies a la millora dels resultats electorals, ha tingut el coratge de saltar la paret de la timidesa política i ha situat la tardor del 2014, com a data del referèndum d’independència d’Escòcia.

Salmond és un polític llest i valent, dues aptituds imprescindibles quan es tenen ambicions col·lectives sense límits. D’entrada, tot i els seus sentiments més íntims, no ha qüestionat la monarquia anglesa, sinó que ha dit que la reina podria ser la cap del futur estat independent escocès, tal i com ho és del Canadà o d’Austràlia, amb la qual cosa ha deixat descol·locada molta gent i ha tret ferro i animadversió a la reivindicació. En comptes d’una pregunta –que és jugar-s’ho tot a cara o creu- en planteja fins a tres, amb la qual cosa s’assegura, pel cap baix, una o dues respostes favorables. Finalment, ha passat de Londres, que volia muntar-li el referèndum d’aquí a 18 mesos, i ha establert la seva pròpia agenda nacional. Li desitgem sort i, com diu el poeta, “bon viatge per als guerrers, que al seu poble són fidels”. Escòcia, whisky i llibertat!