Després de la mort divendres del guineà internat al centre d'internament per a estrangers (CIE) de la Zona Franca, tinc a dins meu una barreja d'horror i l'estupefacció per la manera que tenim de callar, ocultar i obviar que a prop nostre es duen a terme flagrants violacions dels drets humans.

Fa anys vaig anar a parar davant del jutge per haver acusat de cruels i torturadors alguns funcionaris de Can Brians quan jo hi treballava de voluntària. Vaig haver de declarar per “injúries i calúmnies”. I em va sortir davant de ja jutgessa un discurs de l'ànima, un discurs que devia fer que els senyors funcionaris s'hi repensessin a l'hora de tornar-me a citar per a un judici de veritat, perquè el cas és que no em van tornar a dir res més –Potser tenien por que jo els destapés l'olla dels trons?-. I és que el que vaig veure i saber a la presó ja us dic jo que no s'oblida. Com el que suposo que es veu i se sap quan s'entra en un d'aquests CIE, que no acabo d'entendre exactament com és que existeixen.

Ep, no em malinterpreteu, ara: no sé què va passar amb aquest noi mort, no sé si hi ha un delicte o no, no en tinc ni idea perquè no conec el cas, com no el coneixeré mai, i com li costarà de conèixer al jutge que l'investigui. Tal com he llegit que diuen els de SOS Racisme, els CIE “constitueixen autèntics reductes sense llei”. El que passa allà, succeeix amb una impunitat total, com el que passa a les presons, que també tenim a la vora. És veritat que uns són teòricament delinqüents i els altres no. Però estarem d'acord que tots són persones. I a nosaltres, com a societat, tant ens són els uns com els altres: els tenim tancats, que no molestin, no formen part de nosaltres i les nostres circumstàncies.

Mentre hi hagi persones que vigilin altres persones perquè no s'escapin, hi haurà tortura, opressió, mort. I més en centres on no hi pot entrar ningú, on els que investiguen no hi tenen accés, on només ens arriba la veu dels que vigilen –que, ei, compte, són els que fan els comunicats per enviar a la premsa-. I això té poc a veure amb partits polítics: tant és que manin els nacionalistes, els de dretes, els d'extrema esquerra o els independentistes:  els polítics no van mai a fer campanya ni a les presons ni als CIE perquè allà no els voten. Per tant, la culpa, perdoneu-me, és compartida, de tots: ens manifestem pels presos de Guantànamo, per l'oprimit poble palestí i fins i tot pels drets dels animals. I està molt bé, però també estaria bé que de tant en tant donéssim una ullada al que tenim al voltant.

Torno a dir que no sé què ha passat a la Zona Franca. Però, aprofitant aquest fet desgraciat del noi guineà mort, proposo que, de tant en tant, ens recordem que hi ha persones que hem tancat a la vora de casa i que hem decidit oblidar. En aquests llocs  s'arriba a pagar per un somriure. El meu agraïment a SOS Racisme i a tots els que se'n preocupen i miren de fer-los –als interns de les presons i dels CIE- la vida una mica millor, mentre jo em dedico a pensar com en sortirem d'aquesta crisi que em té tan preocupada, a només un parell de quilòmetres de lloc on acaba de morir aquest noi, oblidat de tots i de tothom.