Vist un any 2011 que ha reiterat les previsions negatives que s'havien fet. Als pirinencs la debilitat inversora de les administracions públiques ens fa molt mal perquè el nostre baix nivell d'activitat privada fa que hi haguem de confiar més que en altres contrades. Això de ser una espècie "d'Extremadura” catalana ens exposa molt en aquesta ventada que afecta sobretot a les finances públiques. Posats a buscar un aspecte positiu en tot això és que ens fa veure de manera més clara la necessitat de tenir ben arrelada una administració pública a les nostres comarques altpirinenques sigui en al forma de direccions territorials sigui en la desitjada forma de la Vegueria. Malauradament el nou govern català ha cregut necessari d'”estalviar” concentrant una altra vegada els  poders de decisió de la inversió pública en Lleida i en Girona. ¿I ara, com se´ns prepara l'any 2012?

Als ajuntaments la preparació dels pressupostos de l'any 2012 els fa sentir uns autèntics calfreds al moll dels ossos municipals. Vet aquí el drama de quadrar unes despeses creixents amb uns ingressos decreixents o, en algun cas, inexistents. Rebaixar les despeses d'un ordre del 15% com a mínim, oblidar les inversions pel pes feixuc de pagar les que ja s'han fet, enfrontar-se amb el capítol 1, el del personal, mirant d'evitar els temuts acomiadaments, amb unes plantilles força joves perquè els ajuntaments han crescut molt precisament als darrers anys. Canviar molt les nostres estimades administracions locals sense que deixin d'oferir els serveis imprescindibles que requereix la ciutadania suposa una gran qualitat humana i “professional” dels nostres polítics. Com es pot fer això sense renunciar al necessari joc entre govern i oposició?

Alguns recuperem dels nostres records l'esperit dels anys de la transició on la idea d'afermar les institucions democràtiques prevalia sobre la més que legítima  lluita entre els partits polítics guanyadors i els perdedors. Com a exemple recordo l'esperit de col.laboració entre els ajuntaments de l'Alt Urgell dels primers anys de la democràcia o la solidaritat interlocal que funcionà als aiguats del 1982. Quedi ben clar que no defenso de tornar enrere ni que hi hagin uns altres aiguats, dic tot això per fer-me entenedor del fet que ara també travessem uns moments excepcionals, que es requereix una unitat d'acció en tot el que sigui el manteniment del vigor dels nostres ajuntaments, en allò que sigui “qüestions d'Estat”. Aquí, en casos molt concrets i molt fonamentals, cal abandonar un cert parlamentarisme, a vegades un xic teatral, que hem vist practicar en els nostres plens municipals. La ciutadania ho agrairia.

Vagí aquí el meu desig per al 2012. Que els polítics altpirinencs siguem capaços de estar a l'altura de les nostres necessitats. Que sense oblidar cadascú els nostres origens i els principis que defensem fem de la necessitat virtut i que d'aquests moments de restriccions aconseguim ajuntaments més forts, amb una absoluta depuració de les nostres despeses, amb més participació ciutadana i sobretot amb més solidaritat entre nosaltres, que a vegades tenim molt clara la solidaritat llunyana i gens amb els nostres veïns d'escala. No tenim cap motiu per pensar que no superarem aquests mals moments si recorrem a tota la força democràtica que siguem capaços. I que les ciutadanes i els ciutadans polítics, els polítics de La Seu, de Puigcerdà, dels Pallars...els primers a actuar de manera exemplar, amb la seva feina i la seva solidaritat...

Amadeu Gallart Sort