Els inicis no van ser fàcils. Els nous Lluquet i Rovelló es van trobar una tradició centenària, establerta sòlidament i poc avesada als canvis. També es van trobar amb tot un munt de voluntaris que feien d'actors per vocació, amb uns escenaris minsos que acollien decorats pintats amb molt d'amor, amb una pila de gent que s'havia entregat a una història que col·lecciona, arreu on és present, adeptes apassionats i, sovint, poc amants del revisionisme. La història de les aventures dels pastors que imaginà Folch i Torres -tal com ha de ser- ja tenia un lloc a l'imaginari popular granollerí, i la renovació plantejada pels Amics dels Pastorets no va ser cosa de bufar i fer ampolles.

Però van aparèixer les ganes de canvi, de fer coses noves, de plantejar una visió modernitzada de la història que fos, alhora, respectuosa amb la tradició. Fa uns deu anys, Lluquet i Rovelló van topar-se amb la Txell Roda, aquell tros de directora que és capaç de fer capgirar qualsevol cosa, que sap imaginar decorats impossibles que s'acaben fent possibles, que sap convèncer i sap il·lusionar. I els actors van passar de voluntaris a amants de l'obra, els escenaris van passar al fossar i al prosceni, els personatges van agafar un impuls que els va fer créixer cap a llocs insospitats. I els nens van seguir sent nens embadalits, i els adults, per ventura de la bona traça d'una directora que somia, van poder seguir sent adults amb uns ulls de nen. I tots plegats van aconseguir fer un gran espectacle.

Els Pastorets de tota la vida també poden ser teatre del bo. Ens ho han demostrat aquests Amics que ja fa 25 anys que s'ho treballen, que ho suen, que fan una gran representació al Teatre Auditori, acurada en la posada en escena i en el contingut, sorprenent en el tractament dels personatges, en el vestuari, en les actuacions. El mèrit no es pot personificar en ningú perquè l'èxit és culpa de molts. La ciutat ja ha dictat sentència amb el reconeixement del premi de l'Home dels Nassos per votació popular. Felicitats, doncs. Felicitats per demostrar que es pot fer ciutat des de la tradició, humilment, sabent com s'han de fer les coses, apostant per qui s'ha d'apostar. Felicitats per no faltar a la cita i per no abaratir el somni de tants nens i de tants adults, per actualitzar aquesta tradició, per treure els colors a una ciutat que, encara, massa sovint, és en blanc i negre.