Zapatero no era un federalista. Aquesta etiqueta només apareix lligada a les seves intencions polítiques des de dons fronts. Primerament, des del voluntarisme excessiu de Pasqual Maragall i alguns dirigents del PSC. En segon lloc, des de la trinxera de la dreta espanyola més rampant. “Zapatero, federalista” va esdevenir, d’aquesta manera, un desig injustificat o un insult injust. Va ser –com solia passar- el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, qui va acabar aclarint la situació en unes declaracions de desembre del 2007: “José Luis Rodríguez Zapatero té una idea més moderna de l’Estat. No li fa por la idea que en un Estat es comparteixin identitats nacionals diferents. Ara, d’aquí a dir que és un federalista amb tots els ets i els uts, home, doncs encara li queda molt camí per recórrer”. Exacte. Un camí que no recorrerà.

En l’Espanya actual només hi ha uns federalistes: el PSC. Federalistes autoproclamats. I prou. El PSC es defineix com un partit diferent, federat al PSOE. Però aquest federalisme és unidireccional, perquè, en el fons i en les formes, el PSOE tracta el PSC més o menys com una federació territorial més. És a dir, li concedeix “autonomia interna”, però el lliga curt quan es tracta de qüestions d’Estat i d’instàncies parlamentàries espanyoles. Com podria dir el mateix Iceta, si es tracta de federalisme socialista, desenganyem-nos, al PSOE encara li queda “molt camí per recórrer”. Un camí que, com Zapatero, tampoc recorrerà.

El federalisme espanyol, doncs, socialista o no, és una fal·làcia. Perquè n’hi hagi, perquè hi hagi “federació”, hi ha d’haver més d’una part que es vulgui federar. Un no es pot federar sol. I dos no es federen si un no vol. Insistir en el federalisme a Espanya és un engany o una impotència. Fet i fet, el federalisme ha acabat sent una rondalla de por que branda la dreta espanyola per espantar crèduls o per desqualificar els seus enemics.

I si aquest federalisme era mort, ara l’han rematat del tot. Afirmava Miquel Iceta que José Luis Rodríguez Zapatero tenia una idea “moderna” de l’Estat. La idea, en el cas del PSOE, ha fet fallida. El successor de Zapatero, l’astut Alfredo Pérez Rubalcaba, acaba de proclamar que cal que el PSOE recuperi el sentit unitari. És a dir, que tingui “un sol missatge”. Com tant ha reivindicat i ha perpetrat el PP. Aquesta és la intenció d’un dels dos aspirants al càrrec de secretari general del partit. L’altra, Carme Chacón, també l’assumeix: “El PSOE ha de dir el mateix a tot l’Estat, però amb accents diferents”. Si la il·lusió federal del PSC ha acabat en la diversitat d’accents de Chacón, més val enterrar d’una vegada la criatura. Ja no hi ha federals ni a Catalunya. O potser sí. Hi ha un nou federalisme: el sanguini de Carme Chacón, que es reivindica néta d’avis andalusos, castellans i aragonesos. Ha nascut el  federalisme genealògic. Lloat sigui el déu unitari!