El president Obama seguia aquesta setmana marcant distàncies amb la presidència imperial de George W. Bush, que tant va criticar quan ens prometia aquella nova manera de fer política, etc. L’última entrega d’aquesta nova manera de fer política consisteix en nomenar càrrecs públics de gran importància prescindint del carregós requeriment constitucional de confirmació al Senat. Entenc que la nova Amèrica postpartidista, ocupada amb assumptes de més transcendència pel benestar dels homes, no pot perdre temps amb els procediments recargolats dissenyats a la Convenció de Filadèlfia, fa més de 200 anys.

L’article 2 (secció 2, clàusula 2) de la Constitució estableix que el president proposarà, i amb el consell i consentiment del Senat nomenarà, els càrrecs oficials al servei dels Estats Units. En casos excepcionals, quan es produeixi una vacant i el Senat no estigui en període de sessions (quan el Senat està en recés), la Constitució preveu que el president pugui nomenar provisionalment aquests càrrecs sense el consentiment del Senat (que els haurà de confirmar durant el següent període de sessions o el nomenament provisional expirarà).  

La gràcia és que la Constitució també diu que cap de les dues cambres podrà suspendre les seves sessions durant més de tres dies sense el consentiment de l’altra cambra. En aquest cas la Cambra de Representants (controlada pels republicans) no va donar el seu consentiment pel recés del Senat i, en conseqüència, el Senat estava tècnicament en sessió quan Obama va fer els nomenaments.

És cert que la Cambra no va donar el consentiment precisament per evitar que el president pogués fer els nomenaments provisionals, però la Constitució no limita les raons que pot tenir la Cambra per prendre aquesta decisió. Cal dir que la pràctica no és una invenció dels republicans que ara controlen la Cambra. La idea la van tenir la temporada 2007-2008 els demòcrates de la Cambra i senadors com Reid i Obama, que van decidir mantenir el Senat tècnicament en sessió durant les vacances de Nadal per evitar que el president Bush pogués fer nomenaments provisionals. Alguns assessors legals de Bush li van aconsellar que tirés endavant amb els nomenaments igualment, perquè el Senat no estava realment en sessió. Bush s’hi va negar, perquè no volia actuar contra el text de la Constitució. Era la vella manera de fer política, ara feliçment superada.