La setmana passada, i com per acabar el terrorífic any 2011, es va presentar a Vic el cinquè número de la revista Les Males Herbes, centrada bàsicament en narrativa de terror i fantàstica. A mi particularment el gènere m'agrada i, tot i que encara no he tingut ocasió de remenar la revista, ho faré de seguida que m'apropi a algun punt de venda on la pugui trobar.

Però no és d'això que vull parlar avui, sinó del fet que, pel que sé, les narracions que es poden llegir a la revista són inèdites i no són d'autors de gran renom. I això està molt bé. Felicito i agraeixo els organitzadors/editors de la revista que duguin a terme una iniciativa amb aquesta intenció. I ho dic des del punt de vista d'una escriptora que ha passat per l'experiència de no poder publicar res durant molts anys.

És cert que hi ha molta gent, potser massa, que entén que les seves lletres segur que són  excepcionals quan realment no ho són, però també és cert que el negoci editorial es mou com es mou i que sovint aparca plomes que realment podrien contribuir a donar un bon nom a la nostra literatura. I, entre aquestes plomes, segur que se n'hi amaga alguna d'un geni que es lamenta pensant que ningú no el publicarà mai.

Víctor Català també va escriure "Solitud a trossos", per a una revista. Ja sé que Les Males herbes tracta un gènere que no és ben bé el mateix (tot i que Solitud té molt de terror) però la idea és la mateixa, la de donar sortida a narracions que han sortit de ments imaginatives i de mostrar-les al públic, de donar-los una oportunitat. Una oportunitat de por.