A la tarda dels diumenges de desembre el sol bat, groguenc, per ponent sobre els Cingles de Bertí, quan a les planes del Vallès ja hi domina l'ombra. Els Cingles de Bertí sempre m'han semblat la imatge de la solitud. I sempre m'ha semblat que, enmig dels parcs naturals de Sant Llorenç del Munt i del Montseny, han quedat com oblidats, tot i la seva bellesa i el seu indubtable interès paisatgístic. En Francesc Pujol va morir deu fer mig any. Era un home de Bigues que s'enrotllava molt explicant històries passades i que, en general, la gent quan el veia ja fugia. Però el cert és que va treballar molt per les entitats del seu poble, per recuperar festes i tradicions, i que el que explicava de Bertí tenia fonament perquè de jove havia fet de mosso a la masia del Traver, una casa situada a dalt dels Cingles, i sabia un pou de coses d'aquelles terres.

I és que els Cingles de Bertí, tot i superar els nou-cents metres d'alçada (Puig Fred, 934 metres), el seu aspecte a la part superior és d'un altiplà, amb relleu tabular, que permetia en temps passats l’establiment dels elements del vell món rural: els camps de conreu, les granges, els camins ramaders, els boscos, les esglésies, les masies, algunes d’elles, com la mateixa del Traver o encara més la de l'Ullar, molt a prop de l'espadat vertical de la vora de la cinglera. O Sant Miquel del Fai, l'atreviment arquitectònic del qual és una excepcionalitat a tota Catalunya.

Per això, a dalt la cinglera, en l'extensió que va des de Centelles a Sant Quirze de Safaja pel nord i des de la Garriga a Bigues i Riells pel sud, s'hi va desenvolupar una vida social força autòctona i autosuficient durant llargues centúries. Una vida que incloïa treball dur, al camp i a la mateixa masia, històries de la vora del foc, aplecs i festes que han quedat en l'oblit, perquè en Francesc i altres persones que com ell ho van viure ja se n'han anat i no ens ho poden explicar. Una vida amb prou dificultats que forjava gent valenta. Fonts documentals demostren que el 1809, quan els soldats francesos es disposaven a ocupar la Plana de Vic pel pas del Congost, la gent dels Cingles se'ls va tirar al damunt a l’altura de Montmany, i feina va tenir tot el batalló napoleònic per poder fer-se pas.

Queden poques fonts documentals i, com dèiem, menys fonts orals d'aquelles històries. Les cases dels Cingles es van anar abandonant definitivament a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, i per això les pedres i els alzinars romanen silenciosos i no ens conten el que han viscut. Ara, pujar a aquestes muntanyes no és fàcil i només es pot fer per camins en força mal estat. Ho podem fer des del santuari de Puiggraciós, que enguany ha celebrat els seus tres-cents anys d'història i està regentat per les monges benedictines; des de sant Miquel del Fai o des de la fondalada de Montmany, d'on l'antiga església d'origen romànic està a punt d'enderrocar-se.

Si hi pugem un diumenge al matí hi podem trobar caçadors que corren darrere del senglar, o colles de ciclistes que potser han d'empènyer la mountain bike, o motos i quads que trenquen el silenci; o caminants que observen la natura i fan fotografies a contrallum, o joves que fan fúting per preparar la propera cursa urbana. Tots ells saben ben poca cosa de la història secular d'aquelles terres que ara han adquirit una nova funció, la de proporcionar tranquil·litat i silenci, en el marc d’un paisatge ple de bellesa, a la gent atrafegada de les ciutats. I si hi pugem, no serà per demés aturar-nos davant d'una vella masia abandonada i contemplar amb respecte les pedres silencioses que testimonien l’esforç secular dels qui, com el Francesc, van viure i treballar en aquestes muntanyes solitàries.