L'inici de legislatura de les Corts espanyoles ens ha deixat dues fotos que resumeixen des de l'anècdota el que pot donar de si la nova cambra. Dic des de l'anècdota perquè els periodistes, a costa d'acceptar tota mena d'ingerències, fa temps que hem aconseguit convertir en anecdòtic tot allò que té a veure amb la llibertat d'expressió i el dret a la informació.

La primera de les fotos és la vicepresidenta del Congrés Celia Villalobos controlant les imatges dels fotògrafs de l'hemicicle perquè –segons les sospites de la vicepresidenta del Govern Soraya Sáez de Santamaría- estaven fent fotos dels papers de Rajoy mentre llegia el discurs d'investidura. Dubto que cap dels titulars d'aquell discurs passi a la història. En canvi, la imatge de la inefable Villalobos (tertuliana del programa La Noria, fins fa dos dies), enfilada a les escales de la tribuna de premsa amb la faldilla arrugada i el forro penjant, altera l'estètica (i l'ètica) de qualsevol demòcrata de mig pèl.

La segona és la imatge del mòbil de Rubalcaba amb un missatge que deia: “Em diu la nostra informadora a l'Ajuntament de Madrid que Gallardón va a Defensa”. L'exministre de l'Interior llegia el SMS des del seu escó, enmig del debat d'investidura, pel que es veu més interessat per la composició del nou Govern que pel discurs de Rajoy. L'anècdota té interès perquè demostra que l'exministre de l'Interior, exvicepresident i excandidat socialista està molt mal informat (Gallardón va anar a Justícia). I té gràcia perquè en aquells moments la ministra de Defensa era la seva rival Carme Chacón, fet que dóna peu a interpretar que o bé no es parlen o juguen a enganyar-se entre ells.

La foto del mòbil de Rubalcaba la va publicar El Mundo a portada i el president del Congrés Jesús Posada ho va considerar “intolerable”, provocant la reacció immediata del la mesa de la cambra que ha acordat prohibir l'entrada a l'hemicicle dels fotoperiodistes que prenguin imatges de documents o missatges del mòbil dels diputats, per considerar que vulneren els seus drets fonamentals. Una resposta desproporcionada per a dues anècdotes “intolerables”. La mesura s'empara en un document, anomenat Règim de la informació gràfica en el Congrés dels Diputats, que amb l'excusa del dret a la intimitat s'ocupa bàsicament de sobreprotegir la imatge pública dels diputats per damunt de qualsevol altre supòsit.

El text de la mesa ignora que el debat de la supremacia de la llibertat d'expressió respecte al dret a la intimitat, quan es tracta de càrrecs i espais públics, està abastament acotat per la jurisprudència espanyola i europea. Totes dues coincideixen en què el límit radica en la no veracitat dels fets i en obtenir la informació de manera il·legal o il·lícita. Per això preocupa que els ocupants del que ha de ser un dels espais públics més curosos en la defensa dels drets fonamentals considerin un “excés en la llibertat (d'informació)” la publicació d'una foto que els molesta. És difícil d'imaginar cap altre col·lectiu professional que se'l pugui acusar “d'excés” en el que és la seva principal funció. És com dir que en un hospital hi ha un excés de salut o en un jutjat un excés de justícia.

Abans que els missatges de mòbil fossin excusa per a restringir encara més els moviments dels fotoperiodistes al Congrés, ja ho havien estat d'altres intimitats menys decoroses, com fer la becaina, ficar-se el dit al nas, o votar literalment amb els peus. Fa anys que les càmeres de les televisions no entren a l'hemicicle, i les úniques imatges que en surten són les que distribueixen les mateixes Corts, a través del “senyal institucional”. Un sistema que han copiat la resta de parlaments autonòmics, ajuntaments i tota mena d'institucions públiques i privades que s'ho poden permetre. Una altra “anècdota” que els ciutadans tenen dret a saber.