En plena època de vaques flaques (flaquíssimes), els botiguers se les pensen totes per incitar la gent a comprar. A Barcelona, el gran invent comercial d’aquestes festes –l’ham que ha fet picar als clients- ha estat la pista de gel de la Plaça de Catalunya (una iniciativa copiada de Manlleu). A Vic, la gran troballa comercial d’aquests dies de pau i de joia comercial ha estat l’esplendorosa catifa vermella del carrer Manlleu.

Des dels palaus d’arreu del món fins a Hollywood, les catifes vermelles serveixen per acollir amorosament les soles de les sabates dels reis, emperadors, bisbes i papes, cabdills sota pal•li, grans artistes operístics i astres del firmament cinematogràfic. Un luxe només a l’abast –generalitzant- de la noblesa, un col•lectiu que, curiosament té la sang blava.

Els comerciants del carrer Manlleu han fet una jugada mestra que molt probablement els ha fet augmentar dos o tres punts percentuals el seu volum de negoci. Si la catifa va ser instal•lada gairebé un mes abans de Nadal, és evident que ha quedat ben amortitzada. I per postres ha servit per fer pujar l’autoestima dels vigatans i forasters que han tingut l’encert de trepitjar-la. Per uns instants, homes i dones (i també infants) s’han sentit protagonistes de l’univers. Com aquells reis, reines, prínceps, princeses, infantes i tota mena de celebritats que apareixen a les revistes ¡Hola! i Lectures, unes publicacions que, habitualment, solen ser llegides i admirades per gent que no està sobrada de recursos i molt allunyada dels palaus.

Com que cada dia passo i passejo pel carrer Manlleu, durant un mes he tingut temps i la curiositat necessària per embadocar-me amb l’espectacle i observar, sense pressa, l’actitud de les persones que, en un moment o altre, han pogut entrar al nou reialme comercial vigatà. I he vist de tot. Ciutadans amb aspecte humil a qui els feia cosa trepitjar la catifa i passaven arraconats pels laterals del carrer, tot trepitjant les lloses de granit i pedra picada. Però també molts individus i clients potencials que caminaven altius per sobre la catifa, com si fossin el rei del Mambo o Aladí flotant a l’espai a cavall de la màgica estora voladora. I algun gos –o gossa- que ha aprofitat el seu moment de glòria per abocar un cagarronet sobre la catifa. Tanmateix, la riuada de gent més considerable ha estat la massa anònima que acostuma a caminar, indistintament, per allà on hi ha lloc per passar, sense tenir en comte si trepitja granit, una catifa, el fang d’un caminoi o la sorra de la platja.

Sense oblidar la jocosa comparsa de joves consumistes que cada any canten amb ironia i sarcasme nadales liberals i salvatges en homenatge als bancs i als poders fàctics, les grans superfícies comercials i els manaies de la crisi. Una vegada més, aquests joves no han desaprofitat la oportunitat i han cantat les quaranta als mercats financers al peu d’un gegantí avet trasplantat al carrer Manlleu (un arbre que d’aquí a poques hores es convertirà en serradures).

El gran encert de la catifa del carrer Manlleu ha estat atorgar títols de noblesa a molts ciutadans amb les butxaques gairebé buides que han fet l’esforç d’invertir la xavalla en regals nadalencs.

Durant els anys 60, quan la televisió encara no havia entrat a totes les llars, TVE (“la mejor televisión de España” segons els factòtums del franquisme, que no deien que era l’única) va popularitzar un programa molt exitós titulat “Reina por un día”. Presentat per José Luís Barcelona i el torero català  Mario Cabré, “Reina por un dia” pretenia fer realitat els somnis de les dones espanyoles. Així, una mestressa de casa asseguda en un tron reial i amb una corona al cap podia retrobar-se amb un familiar o un amic perdut, guanyar diners o fer un viatge a Mallorca amb les despeses pagades. Una filosofia semblant a la de la catifa del carrer Manlleu: que tothom se senti reina (o rei) per un dia.

El color vermell també va associat a les cortines dels teatres que representen Els Patorets; les butaques del Gran Teatre del Liceu; els vestits de Satanàs i Llucifer (amb les fúries infernals; l’intrús Pare Noël; o les barretines del Tió, en Lluquet i en Rovelló. I les catifes per on els Reis d’Orient accedeixen a les balconades dels ajuntaments. Però convé tenir present que el roig, a banda de ser el color de la sang dels mortals normals, també és el color de la revolució i del socialisme (espero que ben entès).

Només posaré  una objecció a l’invent dels comerciants del carrer Manlleu: el costum nadalenc de tapar amb catifes vermelles els carrers el van posar de moda, fa més de trenta anys, els botiguers i els propietaris d’establiments d’hostaleria del barri de Salamanca de Madrid, la capital d’Espanya, amb la idea de captar clients. Aquest costum té una certa lògica al cor de la monarquia borbònica i urdangarinesca. Però a Vic, cap i casal de l’independentisme, les catifes vermelles no s’hi escauen.

Si l’any vinent els comerciants del carrer Manlleu volen tornar a instal•lar una catifa, els suggereixo que sigui de color blau, com la veritable sang blava dels monarques i demés membres de l’aristocràcia. Com la del rei d’Espanya i tots els membres de la Casa Reial, que es veuen obligats a sobreviure amb 300.000 euros anuals, amb grans dificultats per arribar  a fi de mes. El blau també és el color del triangle que acull l’estrella blanca de cinc puntes de l’estelada. En qüestions de gustos i simbolismes tothom hi pot dir la seva. A veure si fan escola i d’aquí a una dècada veiem catifes blaves arreu del món, els 365 dies de l’any. No cal esperar Nadal.