La selecció catalana de futbol va disputar divendres un molt bon partit contra la selecció de Tunísia. El partit va acabar amb empat a zero gols, però el resultat més just hagués estat una victòria folgada de Catalunya. Aquesta actuació demostra el que ja sabem de fa molt temps sense necessitat d’anar-ho ratificant i anar-nos-ho repetint anualment, que esportivament Catalunya és una potència de primer nivell en una gran majoria de disciplines.

Tunísia no estaria a la primera divisió del futbol mundial si els campionats de seleccions s’organitzessin per divisions, però és un bon equip que va venir a l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc en plena forma i a jugar un partit seriós de cara a la Copa d’Àfrica que començaran en a penes un mes. La selecció catalana, en canvi, s’hi va enfrontar sense preparació prèvia i amb el gust dels torrons encara ben enganxat al paladar. A més, el seleccionador Johan Cruyff va disposar de dos equips, el veterà per a la primera part i el jove per a la segona, i tots dos van ser superiors als tunisians, especialment el jove, amb la qual cosa és clar que hi ha present i hi ha futur. També ho sabíem.

Al partit hi van anar 36.545 espectadors, que és una molt bona entrada tenint en compte les condicions en què es fan aquests amistosos i l’esgotament que s’arrossega de fa anys en veure que no hi ha manera d’avançar en l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes i que aquests partits han anat perdent el caràcter reivindicatiu que els justificava per prendre no se sap ben bé quin caire, per situar-se entre una jornada festiva de futbol i una font de finançament de la Federació Catalana de Futbol. Tanmateix, la presència de tants espectadors demostra el que també sabíem, que socialment les seleccions catalanes tindran un suport notori si mai arriben a poder competir internacionalment.

Ara mateix, no podem saber si a Catalunya obtindria més suports la selecció catalana o la selecció espanyola. Cadascú pot fer-se’n una idea i creure que o bé l’una, o bé l’altra. Les estadístiques sobre els sentiments nacionals dels catalans no es poden extrapolar amb exactitud en qüestions esportives, perquè hi entren d’altres factors, alguns de ben estranys. A Catalunya hi ha independentistes que són fanàtics de l’Espanyol o del Reial Madrid, per posar un exemple ben extrem i que serveixi per entendre què vull dir. No podem saber, doncs, qui concentraria més seguidors, si Espanya o Catalunya, però ens agradaria molt poder-ho comprovar.

El mànec de la paella el té la política, és clar. El president de la FCF, Andreu Subies, va dir que el Govern està més pendent del concert econòmic que no pas de l’oficialitat de les seleccions, i el president de la Generalitat, Artur Mas, li va contestar que, efectivament, era així perquè no podia ser d’una altra manera. I té tota la raó del món. A més, si el pacte fiscal és difícil d’obtenir, perquè els toca la caixa, la dels trons i la dels diners, l’oficialitat de les seleccions és impossible directament, perquè els toca el voraviu nacional.

Vull dir que no cal escarrassar-s’hi més del compte ni fer-s’hi mala sang. No veig cap altre camí que no sigui la independència, convertir-nos en un estat reconegut internacionalment, no només per a resoldre d’una vegada per totes i per sempre la qüestió de les seleccions esportives i del pacte fiscal, per exemple, sinó per curar-nos definitivament del mal espanyol.