Amb el nou govern espanyol del PP es posaran en evidència diversos fets polítics de molt relleu pels catalans. El primer de tots, que en la versió actual moderada, el PP és més perillós que en la versió arrauxada tipus Aznar. Aznar va irritar tant els catalans que va fer pujar la bromera independentista. El nostre país no en va treure gaire profit i ERC ho va pagar car perquè no va saber interpretar prou bé que el seu creixement era, en molt bona part, fruit d’aquella bromera.

La segona lliçó és que el PP serà tan espanyolista –ni més, ni menys- com el PSOE. És a dir, que farà allò que és obligació de qualsevol partit que cregui que a l’actual Estat espanyol només hi ha una nació, l’espanyola. És a dir, que cregui que té la missió de garantir la unitat d’aquesta nació i per tant de dissoldre qualsevol altra aspiració nacional dins de l’Estat. L’única qüestió pendent de conèixer és si el PP de Rajoy actuarà amb més intel·ligència i eficàcia que el PSOE. I em temo que la resposta serà sí. La insolvència provada de Zapatero es va mostrar molt especialment en el terreny econòmic, però en el terreny autonòmic, també.

La tercera lliçó és que, per a les reivindicacions nacionals, mai no és l’hora. Quan es va bé, perquè sembla que les aspiracions nacionals dels catalans podrien espatllar la bonança. Quan anem malament, perquè les exigències nacionals encara farien més greus més els mals. En aquest sentit, suposant que en aquests quatre anys se surti de la crisi, no cal dir que demandes com la del “pacte fiscal”, seran desqualificades amb l’argument que podrien tornar a desestabilitzar l’incipient creixement.

En quart lloc, és notori que la crisi i la necessitat de racionalitzar el sistema autonòmic serà el gran argument per homogeneïtzar les polítiques catalanes fins ara diferenciades de la resta de comunitats autònomes i de l’Estat. Ja ha estat un fet amb el sistema financer i ha començat a passar amb les delegacions del govern a l’estranger, que s’han considerat inútils tenint en compte que d’ambaixades ja en té Espanya. Però seguiran altres temes nacionalment rellevants per nosaltres: televisions públiques autonòmiques, sistema educatiu i universitats, model comercial i unitat de mercat...

Finalment, com que la societat civil catalana reaccionarà adequadament i ràpidament, i com que el govern no s’acoquinarà i liderarà la confrontació que produirà la defensa dels objectius nacionals, la cinquena lliçó que en traurem és que els catalans, finalment, haurem sabut aprofitar l’oportunitat de l’actual feblesa de l’Estat, malgrat la intransigència del nou govern conservador, per fer el salt definitiu cap a la nostra emancipació nacional.

Però ara ja no sé ben bé si parlo d’una lliçó o d’un desig pel 2012.