He vist les imatges de Corea del Nord, després de la mort del “líder estimat” i he passat de l’estupefacció somrient inicial a la ràbia final. No m’ho acaba de creure, em semblava que no podia ser, si no fos que, ja les recordava d’abans. Exactament de disset anys abans, de quan Kim Il-sung, el “president etern”, també va morir. Els mateixos plors desconsolats, les mateixes dones els ulls curulls de llàgrimes regant-los les galtes de pena, militars alts com un sant Pau, fent-se cops al pit per expressar el dolor,  joves amb gestos de desconcert i desprotecció sotjant el futur sense certeses, amb la desaparició del gran líder, gernacions de gent omplint els carrers, tots sols, sense ell...

Han passat gairebé dues dècades i com si res, a Corea del Nord, tot continua igual, és a dir, pitjor que mai. Kim Jong-il s’ha mort i, doncs, tornem-hi que no ha estat res. Les mostres de dol al carrer han estat idèntiques a les que es van produir quan va morir el seu pare, el qual va traspassar la direcció del país, de l’exèrcit i del partit (Partit dels Treballadors Coreans), al nen, o sigui al fill. Com ara. Per a ser més precisos: si Kim Il-sung va traspassar el negoci familiar, és a dir Corea del Nord, al fill, Kim Jong-il, un cop aquest ha passat a pitjor vida, l’empresa ha anat a parar a mans del fill d’aquest darrer, Kim Jong-un. Tot queda a casa, doncs, i mai no podrà dir-se que, els comunistes que controlen dictadures no valoren prou la institució familiar. El poder passa de pares a fills (mai no de pares a filles, o bé de mares a filles o fills), com la cosa més normal del món, això sí, d’acord amb algun fonament teòric del marxisme-leninisme-estalinisme. I el país, per acabar-ho d’arrodonir, perquè sentit de la ironia sí que sembla que en tenen, es diu ni més ni menys que República Democràtica Popular! No em faig el càrrec d’imaginar en què canviaria la cosa si es digués Monarquia Democràtica Popular. Suposo que en res, només en un sol mot...

En aquest país de 24 milions d’habitants, on entren cada any la xifra astronòmica de tres mil turistes, viuen al marge del món o potser, més ben dit, en un altre món: el seu. El seu país, tal i com els és presentat pel seu sistema oficial de comunicació i informació, constitueix tot el món i tan sols ocorre allò que la seva televisió, la seva ràdio i la seva premsa els diu que passa, a Corea i a la resta del planeta terra. No saben res del món, ho desconeixen tot, en viuen aïllats i tan sols tenen al cap que els Estats Units són molt dolents i que hi ha el perill que els ataquin o envaeixin d’un moment a l’altre. Internet hi és extraterrestre, de tant en tant hi fan execucions públiques perquè serveixin d’escarment davant els milers d’assistents a les morts en directe i l’esport nacional són les grans desfilades militars i les exhibicions gimnàstiques  de masses, farcides de simbolisme polític, que, mig segle enrere, haurien fet embogir d’enveja i gelosia el camarada Stalin. Recordo reaccions d’histèria col·lectiva similars per la mort del dictador albanès Enver Hoxa. I les “sentidas manifestaciones de duelo” que van produir-se davant el taüt del Caudillo, amb cuades immenses d’espanyols que anaven a dir el darrer adéu al gran sapastre...

Em sap greu pel temps perdut per tantes generacions de coreans, privats del més elemental: la llibertat. Dificultats econòmiques n’hi ha a tot arreu, desigualtats socials, desequilibris territorials, injustícies, opressions , discriminacions, però no hi ha res pitjor a la privació de llibertat. Res, sense la llibertat. Cap causa ha mogut tantes persones, al llarg de la història de la humanitat, com la causa de la llibertat. Tenir accés a la cultura, a l’educació, a la informació, és imprescindible per tenir també un criteri propi sobre les coes i no ser un individu alienat. I aquestes mostres al carrer no són altra cosa que la pitjor de les misèries i les dictadures, aquelles que volen inculcar a la gent una visió del món única i sense matisos, que impedeixen la descoberta de la realitat, la pròpia formació d’un imaginari i un sistema de valors. En resum, espero que quan es mori Kim Jong-un, vagin a l’enterrament, a tots estirar, els familiars, els amics i alguns veïns: Serà la demostració que, finalment, també a Corea del Nord, ha triomfat la llibertat!