Sembla mentida, tal i com estan les coses, que els màxims mandataris catalans vulguin acontentar a la villa y corte recaptant a dojo perquè puguin continuar fent aeroports sense avions, trens sense viatgers i empreses sense funcionament. Com que per fer diners ja hi han els catalans que a canvi de sortir a la foto són capaços d'hipotecar el més valuós, el President de la flamant Generalitat de Catalunya, es desfeia en elogis i ha provat per totes bandes d'assolir el copagament en la Seguretat Social i com que els que manen l'hi ha dit "hombre Arturo, eso es cosa nuestra, tú entretente en otras mimieces", es va llevar un dia amb els calçotets per barret i donant un cop de puny sobre la taula que va tremolar, fins i tot en Duran, va dir que si no li deixaven cobrar les visites sí que l'hi havien de deixar cobrar les receptes. I el guirigall ja va estar muntat.

El problema no és l'euro que vol fer pagar per recepta, és la picaresca que es muntarà al voltant d'aquest pagament. Quants matrimonis grans, amb malalties cròniques hi ha al nostre país?, molts i més, la població envelleix i l'assortiment de medicació augmenta. ¿Creieu que els dos membres del matrimoni arribaran a pagar els 61 euros establerts com a màxim?. Som un país de murris i ens inventarem el que s'escaigui perquè la versió modernitzada d'una Generalitat arruïnada passi per altres camins per tal de solucionar la seva manca de liquides i que aquests no siguin gratar-ne la butxaca del personal, ja que podrien, fins i tot, assassinar a l'aranya que ja fa temps volta per es meves.

També cal afegir que si finalment s'arriba a aquesta mesura, el problema gros no serà d'un euro. Aquest primer és el que trenca la norma, establerta fa anys i anys i que tant bé havia anat fins ara. Si comencem a pagar un euro d'aquí a quatre dies en pagarem dos, i tres i fins el que faci falta, perquè ja haurem, i hauran, perdut la vergonya de fer-nos pagar uns medicaments que mai s'havien de fer efectius. Per això teníem una Seguretat Social que per no ferir susceptibilitats no diré qui la va inventar, però cal reconèixer que aquests s'ho estan carregant tot, amb il·lusió, però no quedarà pedra sobre pedra.

Els crònics, com un servidor de vostès, tinc clar que he de fer. Cada primer de gener passar-me per la farmàcia de sempre i dir-li al propietari des d'una hora lluny: "Ei!, et deixo els 61 euros d'aquest any, si a la meitat s'apuja, ja m'ho faràs saber". Ell, amb el somriure amagat sota el nas demostrarà el seu agraïment, perquè segurament serè l'únic que pagui a l'avançada. Això tampoc ho fa la Seguretat Social, i porta un run run entre la classe farmacèutica que quans ells diguin a parlar, a més d'un se l'hi passarà la il·lusió, la mal creguda bellesa externa i el somriure torçat. Us imagineu que s'haguessin de posar a treballar tal i com està el mercat, que haguessin de fer cues a l'oficina de treball i haguessin de pagar per cada recepta? Ja ho sé, pura ciència ficció. Nosaltres sí, els del carrer, els que no contem, els que deixem que cada dia ens robin una mica més, els que ens encomanem a Santa Rita, però com si sentís a ploure.