Després de la Revolució de Vellut de l'antiga Txecoslovàquia, vaig llegir la vida de l'intel·lectual i polític Václav Havel, que ara acaba de morir. Fins al 1989, havia estat una vida de lluita per les llibertats, de molts empresonaments i de molts enfrontaments. Però, si us he de dir la veritat, una de les coses que més em van colpir va ser el fet que ell, com els altres fills de la burgesia intel·lectual del país, tingués tants problemes per accedir a la universitat. Per als fills dels obrers, el camí als estudis superiors era obert i facilitat; per als que tenien una família com la de Havel, el camí obert era cap a les cadenes de les fàbriques i, en general, cap a les feines poc o gens qualificades. Havel va ser assistent en un laboratori químic, i també va treballar en una fàbrica de cerveses. Va aconseguir finalment matricular-se a la Facultat d'Econòmiques i va estudiar art dramàtic per correspondència, a més de formar part activa en l'organització de nuclis de resistència, de teatre i d'estudis clandestins, com els que, per exemple, es van organitzar a Catalunya amb el català durant la dictadura.

El fet d'impedir l'accés a l'ensenyament i la cultura a persones non gratas em sembla una forma de tortura d'allò més sibil·lina, com si es tractés d'una innocentada cruel, d'una broma de mal gust, i, al segle XXI, es fa realment xocant. Avui, a Europa, ni als presos se'ls impedeix l'accés a l'ensenyament. Però les autoritats que van aixafar la Primavera de Praga, el 68, devien tenir ben clara la màxima de Teresa d'Àvila: “Llegeix i conduiràs. No llegeixis, i seràs conduit”. Ja sabien el que es feien, ja...

En aquests dies en què tothom acomiada el 2011 de mil maneres diferents, tirant totes a pessimistes –no n'hi ha per menys-, a mi m'agradaria pensar que, per molt negres que siguin les coses, sempre ens quedaran les persones; les persones que, com Havel, poden ajudar a fer néixer flors del desert. I estic plenament convençuda que, quan una persona mor, deixa darrere seu una mena de cua d'estel que il·lumina el camí que ja ens va dibuixar amb la seva vida. Una cua, això sí, que s'ha de saber veure. Encara hi ha molts murs per fer caure a Síria, a Corea del Nord, a Somàlia, al Pròxim Orient, al món en crisi, a la relliscosa zona euro, a la maltractada Catalunya... Per això seria bo que no perdéssim de vista el cel, encara que sigui fosc, i la cua de vellut que ens hi ha deixat Havel aquests últims dies de l'any. Feliç 2012.