Actualitzat el 26/06/2007 a les 13:02h

Un del mites més estesos, i fomentat interessadament pels seus beneficiaris, és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir“ el País Valencià, qualificat en termes de ”perill potencial” pels mateixos inventors del mite. Què més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat. Al Principat i a Barcelona la gent “passa” absolutament del tema. La majoria de ciutadans si algun cop es recorda dels valencians és, amb honrosíssimes excepcions, per referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, etc.). Que el PP judeïtzi el mot “català” els deixa absolutament indiferents; el menfotisme és la norma imperant.

A manca de jueus, els que històricament hem ocupat el seu lloc en aquest Estat hem estat els catalans, en forma d’enemic intern i invisible que cal eradicar, i que al mateix temps serveix per enfortir el sentiment unitarista. Això fou ben ostensible durant el franquisme, i encara és força utilitzat pels seus successors, el PP i els “blaveros” -sota el regionalisme dels quals sempre s’hi amaga, per poc que gratem, un espanyolisme d’allò més ranci-, que fan tot el que poden, i sense cap pudor, per estigmatitzar qualsevol cosa que pugui fer olor de català.

Més d'un periodista es preguntava fa poc, arran dels darrers resultats electorals, per què fuig el País Valencià, per què els catalans sembla que fem por als valencians. Segurament l'explicació rau en el fet que compartim massa coses, que som molt semblants, si no els mateixos. En certa manera es tracta d’una por amb el mateix origen que l’antijudaisme: el jueu, tradicionalment, era de tots els diferents el menys diferent, perquè la seva suposada amenaça era invisible, en contrast amb els africans o asiàtics. Així, el rebuig se sustenta en aquesta mena de raonaments: som massa iguals, i com que ho som hem de fer el possible per diferenciar-nos, perquè els que manen -que al País Valencià solen ser els de sempre- no ens puguin acusar de connivència o, fins i tot -horror!-, de ser el mateix enemic, traïdor per definició. Convé, doncs, que hi reflexionem. I amb urgència.