Actualitzat el 26/06/2007 a les 08:30h

Al petit poble de Vinyoles, situat al municipi de Les Masies de Voltregà, celebrem el segon diumenge de juny la festa dedicada a Verdaguer, en l'església romànica de Sant Esteve, l'original església de la parròquia, que enguany celebra els seus 1.050 anys del primer document que en parla.

Verdaguer està content de veure que continuem recordant-nos d'ell, al poble on va passar en un petit període de temps, a l'inici del seu ministeri, destinat com a vicari (1871-74) i on, de fet, va exercir de rector en absència del titular, Mn. Galceran, que havia marxat a servir les tropes del seu germà carlista, caigut en la tercera guerra carlina i de qui en tenim un carrer dedicat en aquesta població voltreganesa.

A Vinyoles, Mn. Cinto va començar a desplegar la seva vocació de poeta, amb l'avinentesa del seu ministeri en bé de l'Església, amb aquella síntesi simbòlica de ‘la lira i del calze' ‘del calze i de l'arpa' i va anar esbossant el seu primer gran projecte literari ‘L'Atlàntida'.

A Vinyoles comptem amb dues esglésies romàniques, comptant la de Sant Esteve i la de Sant Miquel d'Ordeig, així com una església d'estil gaudinià, la parroquial, també dedicada a Sant Esteve que acaba de celebrar els seus 50 anys. Per tant, podem veure com Vinyoles, petit com és, té en el seu haver un capital important, humà, cultural i espiritual que estem lluny de veure desaparèixer, ans millor de veure florir i donar fruit. Nosaltres en som testimonis.

El temple on Mn. Cinto va presidir tantes vegades l'eucaristia, també acull regularment la celebració de la missa, així com celebracions de tota mena, tal i com ell mateix mantenia l'equilibri entre el calze del sacerdoci i la lira de poeta.

Aquesta església va ser construïda per al culte cristià i també reconstruïda i restaurada pel Patronat d'Estudis Osonencs per ser un memorial vivent de Mn. Cinto, amb les persones que hi puguin passar al llarg del temps. No com un simple museu o sala d'exposicions, sinó unint el calze i la lira, com era intuïtiva la imatge que utilitzava el nostre gran poeta de la Renaixença catalana, és a dir, unint i conjuminant la cultura i la fe, la pàtria i l'església, perquè les persones no som una sola cosa, no tenim una sola faceta a les nostres vides, sinó vàries i és així com nosaltres donem glòria a Déu, tal i com Mn. Cinto va fer-ho també durant la seva vida.

Una vida que fou, ho sabem, plagada de controvèrsia i de dificultats, però podríem dir avui que tindríem un gran poeta i un gran capellà sense haver-se trobat amb la vida mateixa, amb les seves penes, alegries i dificultats?

El capellà, també experimentant Crist en la seva vida, sap reconèixer i viure el mateix evangeli en la seva pròpia carn per a servir-la als altres. No podem donar allò que no hem rebut, no podem comunicar el que no creiem nosaltres mateixos i el capellà, ministre de Déu, sacerdot del Senyor, no celebra per automatisme, no predica el que no creu, sinó que diu, amb la seva vida i el seu exemple, no sempre correcte als ulls humans però amorós als ulls de Déu, el destil·lat de l'amor de Déu que es congria en la seva mateixa vida:


(12/X/1895)