Pere Navarro cau bé, és suau i cordial. Si analitzes bé el que diu, t’adones que no diu gran cosa, però aquest és un tret generacional, i el que ha fet el PSC en aquest congrés mil·limetrat per l’executiva sortint –vegeu què bé s’ho passaran Zaragoza i Montilla a Madrid-, és canviar la generació que ocupa el poder a can Nicaragua. Navarro té ganes de fer les coses ben fetes. Diu que fins i tot ha posat uns quants cervells socialistes a contestar-se preguntes (també ha posat l’espanyolíssim Daniel Fernández al timó de la màquina).

El PSC té, en efecte, dues incògnites a resoldre. L’una, la comparteix amb la socialdemocràcia europea: si no hi ha res a redistribuir, com es pot aixecar el nivell de les classes populars –o no restrenyir-lo- sense augmentar un deute que ens costa 5 milions al dia només d’interessos. Si no tens competències per retocar gaire els impostos! I si a sobre no vols el pacte fiscal perquè, com em va dir un amic “sociata”, “és nacionalista”.

L’altra pregunta és precisament aquesta. El PSC és catalanista a la manera de l’any 77: Estatut a casa, federalisme en els núvols i para de comptar. Ara diu que votaran diferent del PSOE, aprofitant que el partit gros no governa. Però no és això: és que, si el conflicte s’ha intensificat, si el PSOE és tan deslleial amb Catalunya com el PP, quedar-se mut és afavorir Espanya. I això, el català central ja no ho accepta. I resulta que amb el vot metropolità fidel no n’hi ha prou per governar mai més. El catalanisme, que sempre és un acord de mínims, comença amb un gest que es diu pacte fiscal.

La generació que mana té el catalanisme retòric de Chacón. És una generació “chaconista”. S’acontenten amb gestionar la parcel·la autonòmica del projecte del PSOE. El PSC és això. I, sent això, no anirà enlloc: en les últimes qüestions nacionals plantejades ha votat contra el catalanisme majoritari i al costat del PP. També a Europa. És com anar-se a dormir a la pròpia tomba, ara que estan de moda els vampirs. I els zombis.