Llegeixo a La Vanguardia una escopinadeta sobre la reacció nord-americana (d’oposició) a la nova regulació europea de la contaminació que resulta del trànsit aeri. Diu La Vanguardia que “els EUA tenen una intensa pulsió unilateralista que es manifesta de les maneres més diverses.” Pulsió unilateralista. Bé, jo els explico els fets i vostès m’interrompen quan detectin la pulsió unilateralista nord-americana, sense vergonya.

Les autoritats de la UE van decidir fa un temps que les companyies aèries haurien de pagar més per la contaminació que generen els avions que passen pels aeroports comunitaris. A partir de l’1 de gener, les companyies hauran de comprar drets d’emissió pel CO2 que emetin els seus vols amb origen o destí en algun punt de la Unió Europea. Però la gràcia de l’esquema és que la nova taxa sobre la contaminació que pretenen cobrar els europeus no es limitarà als quilòmetres que un avió faci dins l’espai aeri comunitari: l’emissió començarà a comptar des del moment en què l’avió s’enlairi a qualsevol punt del món, sempre que el destí sigui a la UE. Suposo que s’entendrà de seguida el problema que suposaria que tots els països del món adoptessin un sistema com el de la Unió Europea i és per aquest motiu que gairebé tots els països del món fa mesos que li demanen a la UE que reconsideri la seva política. El mes passat els governs de 21 països (incloent els EUA, Japó, Índia, Rússia, la Xina, l’Argentina, els Emirats Àrabs i el Canadà) van firmar una declaració d’oposició a les mesures europees. La posició dels Estats Units i bàsicament de tota la resta del món (més pulsió unilateralista, suposo) és que la regulació de les emissions del trànsit aeri s’hauria de resoldre a través de l’Organització Internacional de l’Aviació Civil (ICAO) i no amb polítiques unilaterals dels diversos països. Els Estats Units ja han dit que faran tot el possible per ajudar a les companyies nord-americanes a esquivar les grapes europees i suposo que d’aquí ve l’acusació d’unilateralisme.

La posició de la Unió Europea, en canvi, trobo que s’assembla força al que jo sempre havia pensat que passava per “unilateralisme”, però entenc que La Vanguardia fa servir una definició del concepte que té més a veure amb estar d’acord o no amb els plans dels comissaris europeus per llegar-nos un aire més net que no amb fer les coses d’acord amb els veïns.