Passaran anys i panys i els fills dels nostres fills parlaran d’aquell equip que va meravellar a principis del segle XXI. Recordaran Guardiola, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés… com els més grans d’entre els grans. I hi haurà que preguntarà: i el president? I possiblement només aleshores els més entesos en la matèria sabran la contesta. L’actual president del millor Barça de la historia és Sandro Rosell, l’home que va succeir el president que va creure i va dur a la pràctica la construcció del millor Barça de la historia. Un viu de l’herència i Déu vulgui que no espatlli res. L’altre va creure en uns principis per donar llum a la foscor de la qual veníem. A Rosell li demanem que no destrueixi res. A Laporta li demanàrem que ho construís tot. Vet aquí la diferencia.

Somnis i realitats. Joan Laporta, crec que ja ha passat prou temps per explicar-ho, mai va somniar en ser un dia president del Barça. Li agrada el futbol i de ben petit ja anava a l’Estadi amb el seu avi. Somniava en ser davanter centre de l’equip, però tot i esforçar-s’hi sabia que mai no ho aconseguiria. No va somniar en ser president del Barça fins que un dia de 1996 Núñez va fer fora Cruyff. No era només el comiat d’un tècnic. Era el final d’un model futbolístic que havia canviat la filosofia, la moral, l’estètica i la dinàmica incongruent del Club. Cruyff va confiar en un sistema de joc que ens donés identitat, que ens fes diferent de la resta. Si som més que un club en l’institucional i sentimental, també ho havíem de ser en l’esportiu, en una idea de futbol basada en l’aposta pel planter, en un sistema de joc reconegut arreu, amb segell propi. Núñez va acabar amb allò, i tot i els èxits de Van Gaal, vam perdre’ns en buscar una identitat perduda des de l’ocàs del Dream Team mentre a nivell institucional el club era cada vegada menys que un club. Calia recuperar essències, tornar a tenir un model de joc identitari i una imatge identitària. No podíem continuar anant pel món demanant perdó per ser un club català, obert al món, i tant, però català. Laporta va tornar el cruyffisme a la gespa i la catalanitat a l’escut. Va poder cometre errors, com tot president mortal, però no es va agenollar mai davant aquells que despotricaven quan es fitxà Rijkaard primer i Guardiola després o quan s’anuncià que l’espònsor de la samarreta seria Unicef i que en comptes de cobrar, el club pagaria per dur l’emblema. I tot plegat funcionà.

I aquí arribem al 2010 quan els socis decideixen que el successor de Laporta sigui Rosell, que durant la campanya mostra la seva millor cara, la del noi que somriu i no diu res, potser perquè no tenia res de nou a aportar car tot funcionava prou bé. Però com el Salieri de Mozart ben aviat es va entossudir a voler demostrar que ell no era com el d’abans. Va desterrar Cruyff i el cruyffisme sense contemplacions, sense tenir en compte que el seu entrenador és el deixeble avantatjat de l’holandès i que el joc que ens ha fet grans és un invent de l’expresident d’honor. I tot i que va dir que la samarreta no es tocaria ja tenia un acord pactat amb un espònsor provinent de terres aràbigues. I com que ell creu que el millor Barça de la història no pot ser el més catalanista de la història, se n’anà a Extremadura a demanar perdó a un senyor que mana en aquelles terres.

Rosell rep la visita de Salieri cada dia que juga el Barça perquè sap que aquell equip que té al davant porta el segell Cruyff i està dirigit per un home que va ser l’escollit de Laporta tot i que els que mai-volen-que-res-canviï no ho aprovaven. I com que no pot desfer aquest meravellós invent i com que sap que hi ha poc a millorar, s’aferra a convertir el seu mandat en una aquelarre contra tot allò que hi havia abans que ell arribés. Ara sap que s’ha equivocat amb l’estratègia de vendetta de sèrie B. Li ha dit qui li havia de dir. Però també sap que no pot fer marxa enrere perquè els que el van ajudar a arribar on ha arribat li exigeixen sang i fetge. Sort que l’equip guanya i meravella i ens té tan fascinats que ens impedeix preguntar-nos més sovint: i exactament, aquest president, què ha aportat de nou al club? Què ha millorat? Potser Rosell també es fa aquesta pregunta. Rosell sap que, en els millors del casos, està condemnat a ser un acceptable gestor d’un club amb una dinàmica guanyadora, però també sap que no podrà aportar, com va fer el seu predecessor, cap canvi significatiu que deixi empremta. El què calia fer, les decisions arriscades, ja es van fer. I això el seu Salieri li recorda cada vegada que aixequem un títol.

PD: Parlo d’això quan el Barça ha alçat el Mundial de clubs, en el millor moment de la seva història. Altres van atacar Laporta just quan l’equip va deixar de guanyar. Vet aquí una altra diferència.