Entrar al vestidor a la mitja part i cridar: "Què collons ha passat? Algú em pot explicar perquè s'ha muntat aquest cristo?" Per al text d'aquest mes tenia diversos esborranys d'altres coses, però l'actualitat mana i vull fer una petita reflexió a conseqüència d'uns fets que han succeït aquest cap de setmana. No feia ni trenta segons que havíem pogut sortir d'una batussa absolutament gratuïta, que ni els uns ni els altres sabíem molt bé com havia començat. Personalment, tot el que recordo és que, de cop i volta, mentre comentàvem una jugada amb el capità rival, vaig veure com l'entrenador de l'altre equip creuava la pista i propinava un cop de puny a un jugador del meu equip; agressió a la qual ell va respondre amb la mateixa moneda.

A partir d'aquí, la més perfecte definició de caos: empentes, crits, cops de puny a l'aire sense un destí clar i més crits. Ara, detureu-vos un moment, engegueu la càmera súper lenta i visualitzeu el següents fotogrames: 1) Públic saltant a la pista amb poc ànim de separar. 2) Pares acollonits que veien que allò se'ns escapava a tots de les mans i que també baixaven. 3) Nens (sí, sí, nens) a la pista apuntant-se a la festa.

D'un temps ençà, el món de l'hoquei ha mirat d'eliminar qualsevol resta de violència dels seus partits, i se n'ha sortit prou bé. I no, pel neòfits, o pels que es pensen que l'hoquei patins es juga amb patins de línia, amb un disc o fins i tot sobre el gel, l'hoquei no és un esport violent! Si ho fos, no quedaríem tants jugadors amb la dentadura sencera: que juguem 'armats' amb un bastó de més d'un metre!

Abans que em titlleu d'exagerat, us diré que no és la baralla en si el que em porta a parlar-vos-en, sinó la presència de nens, que em va deixar acollonit. On estem arribant? La violència és tan habitual a la nostra societat que ja ho tolerem tot? Quina educació han hagut de rebre aquests nanos per posar-se al mig de vint tipus amb sticks a les mans que, amb patins, els hi treuen ben bé un metre d'alçada? Quina educació els donem quan el que els hi fa més gràcia als nanos és sentir el públic insultar algun jugador? Com hem arribat a aquest extrem?

Després de gairebé quinze minuts de mitja part, amb la Policia Local a la pista i amb un sentiment molt gran de vergonya aliena, sortim del vestidor i tot continua com si no hagués passat res: l'entrenador a la banqueta rival, el nostre jugador a punt per jugar, els nens a la grada i el públic comentant la jugada. Segurament, aquesta situació ens serà, desgraciadament, familiar, i això no pot ser! Jo, però, encara no se "què collons ha passat?" Ara, el que tinc clar és que n'estic tip!