Són uns espectacles que simbolitzen un món antic, tel·lúric i primigeni sepultat per la modernitat, del qual tan sols en queden algunes restes fora del perímetre de pobles i ciutats. Un món que els ciutadans com cal i benpensants volen fer veure que no ha existit mai i que la seva sola recordança sense maquillatges afegits els incomoda profundament. Perquè els mostra el que ells, malgrat una llarga història de renúncies i submissions, encara són, tot i que ho dissimulin amb un munt de convencionalismes socials.
Evidentment, tant la vestimenta del salvatge, amb roba vella i parracs, com les disfresses d'ós, amb pell de xai i una barreja d'oli i sutge per cara i mans, ens traslladen als temps anteriors a la Il·lustració, quan la sistematització, la codificació i la instrucció encara no havien fagocitat una forma de viure, unes parles, un estat de coses, en suma, que ara ja no existeix i que sembla irremissiblement perdut.
Com diu lescriptor
Joan-Lluís Lluís, en el seu llibre
El dia de l'ós, aquesta és «la festa dels homes que es disfressen d'ós per ser més feliços (
). La festa més festiva, on no es fiquen els mestres ni els militars, per permetre d'aguantar un any feiner de caps cots, de francesos vigilants. Es diu que temps enrere, quan els francesos havien entrat de poc, tothom podia parlar la llengua durant el dia de l'ós (
). Ho aprofitaven per llançar injúries, renecs».
Malauradament, ara ja no se sent la llengua. Ni el dia de l'ós! D'una manera implacable tot s'ha desenvolupat segons el guió imposat. El mateix guió que amb algunes dècades de retard sembla voler imposar-se a Benavarri, tal com es desprèn de la intenció de fer els diàlegs del reinstaurat Ball del Salvatge en castellà, perquè així, diuen, ho puguin entendre els turistes.