Ara és molt fàcil criticar l'SGAE, Zapatero i “les seves noies”, les perifèries de la família real, la manca de democràcia interna del congrés del PSC o els sindicats. Hi hagué un temps en què els ara més crítics feien cua servil per saludar-los, s’aprestaven a finançar el que fos amb tal de ser a la llista dels escollits, i afalagaven els maquiavelismes de partit. No és de valents, és carronyer, prestar-se a massacrar arbres que ja no són més que llenya, sobre tot perquè, si un dia, per la raó que fos, com l’arbre de Machado, revifessin, els ara voltors serien els primers en tornar a la fila i en intentar esborrar el què la xarxa, afortunadament, ja fa indeleble. La nostra memòria de batraci ja fa temps deixava en l’oblit el cas Palau, com si aquells milions no poguessin també haver contribuït a eixugar aquest dèficit-excusa per a tot.

Hi ha covards, però també valents. Els que ho són més no surten als mitjans, són herois de la persiana diària, del  treball precari, de l’esforç sostingut, però també va ser valenta Terribas quan defensava el model indefensable, mirant de front el president, sabent, com sap, que el seu poder s’acaba i que és difícil el retorn al periodisme de base. I López Tena (com sempre desmesurat, frisant la grolleria) quan tothom deia amén a la mordassa aplicada a la constitucional inviolabilitat parlamentària i ell reblava el seu timbal amb la frase “Espanya ens roba!”, malgrat que a mi la frase no m’agradi. I Alfred Bosch, dient per primer cop al Rei  “volem el divorci, senyor, per poder ser amics en la distància”, tot i que jo preferiria que ens arregléssim. He vist valents també entre antiavortistes, entre defensors que el castellà no sigui obviat a les institucions catalanes, entre “indignats”, sobre tot els dels països sense democràcia...

També és valent Cameron, capaç de dir “no” a un projecte d’Europa que, així, no funcionarà ni tan sols si el comanda l’exemplaritat alemanya amb la lloctinència de França. Rajoy, com Zapatero, s’arrossega davant el frau a la llei de Merkel i Sarkozy (també “valents de part”), de Barroso i Von Rompuy, més proper a l’estil de la nouvinguda Croàcia que al que per població, economia i territori li pertoca.