Si d’alguna se’m pot acusar, és d’haver estat especialment dur amb allò que considero que és l’independentisme friqui, entre arrauxat i pitarresc. He escrit, sobre aquesta mena d’independentisme, que era el principal adversari de la independència. Que cada vegada que obria la boca, es perdien adeptes. Que només d’imaginar-los davant d’un govern, t’agafaven ganes de ser súbdit de sa majestat la reina d’Anglaterra. Tanmateix, no seria just en la crítica si no parlés, també, de l’existència –a l’altre extrem- d’un independentisme frívol. En aquest cas, podríem dir que es tracta d’aquella posició política que, deixant-se portar pel corrent cada vegada més central en més ambients, s’apunta oportunistament a l’independentisme però sense assumir-ne les conseqüències. Fins ara, d’això n’hi ha hagut molt poc, perquè ja em direu qui voldria apuntar-se a una cosa de quatre gats per raons oportunistes! Però ara que l’independentisme no tan sols ha sortit de l’armari, sinó que comença a ser vist com l’única posició digna davant del carreró sense sortida en el que ens ha fet entrar Espanya, amics, això està canviant a marxes forçades.

Aquest independentisme, diguem-ne de saló, flirteja amb la independència, i per bé que és capaç de votar sí en una consulta sense transcendència, tot fa pensar que en cas d’haver de prendre una decisió amb conseqüències polítiques, el més fàcil és que se li arronsés el melic. Per exemple, és un independentisme capaç d’apuntar-se, simultàniament, al sobiranisme però, si cal, també mostra els seus respectes a la monarquia espanyola. Certament, de la mateixa manera que l’independentisme friqui es pot civilitzar i tornar-se ben educat, l’independentisme frívol pot anar prenent gruix i actuar amb rigor i responsabilitat. Possiblement, friquisme i frivolitat són dues fases fins i tot necessàries del procés de sortida de la minorització i del d’entrada al corrent central, respectivament, en qualsevol canvi d’hegemonia cultural o política. Per tant, no estic proposant pas que, ni en un cas ni en els altres, s’hagin de reservar drets d’entrada al reialme de l’independentisme “bo”, que no sabem tampoc ben bé quin és. No tinc ànima de censor ni de porter de discoteca. Tot el contrari, cal ser especialment comprensius i pacients i, això sí, procurar que se superin tant les excentricitats com exigir coherència.

Tot va tan de pressa, però, que em temo que aviat s’acabarà el temps per a uns i altres. Els immadurs s’hauran de fer grans de cop i els que superficials hauran de comprometre’s amb us o altres. Les situacions colonials fan molt de mal a la salut mental política d’un país. L’emancipació, en canvi, ho posa tot al seu lloc.