El portaveu del PSC al Parlament i exconseller Quim Nadal ho definia com els primers regals que podrà fer el PP de Rajoy a Catalunya. Si el seu Govern es constitueix el dia 23, potser ja poden fer cagar el tió: 759 milions d’euros, i 300 lligalls dels papers de Salamanca.

Zapatero ha girat el mitjó fins a l’últim dia. L’essència espanyola no té color, i els catalans ens quedem sense els diners de l'addicional tercera de l’Estatut que corregia la manca d’inversions en infraestructures, i sense els papers de Salamanca encara pendents.

Ja ha fet bé la mesa del Parlament, de corregir. Així podrem seguir dient les coses pel seu nom, parlant d’espolis, robatoris, i ajornaments constants i permanents. Si la Generalitat prioritza la seva despesa, el Govern espanyol també. I encara que ho diguin els pressupostos, encara que estigui aprovat, i pactat a la comissió mixta Estat-Generalitat, encara que la ministra Salgado ho hagi verbalitzat al Congrés com una transferència assumida, a última hora diu que no. Ni aquests, ni els del Fons de competitivitat, i de retruc ni els papers de Salamanca pendents. Ja podem anar passant per tribunals, el contenciós administratiu, Europa, i la Unesco ens esperen amb els braços oberts.

També hi ha un punt de dignitat, és clar. Tant la de la Comissió dels Papers, com la del propi Govern. El portaveu Homs ha parlat de vendetta, de l’episodi més greu en democràcia en les relacions entre els dos governs. Per acabar-ho d’adobar, el canvi de Govern, sembla que encara faciliti més els incompliments. Que no hi haurien de ser és clar, perquè les institucions són les mateixes mani qui mani. Enric Millo diu que el govern Mas no ha fet els deures, i que anar als tribunals no és manera. El Govern es defensa dient que és Madrid qui no respon les seves reclamacions. Sigui com sigui els dos regals que “compra el Psoe” perquè lliuri el PP, està per veure si els acabarem rebent i quan.

Llarga, la saben molt llarga, uns i altres. Mentre la ciutadania contribueix, paga, i veu com se’ns rifen els quartos. Està per veure qui rebrà el premi del dèficit controlat, i si l’asfixia financera ens acabarà donant el toc de gràcia.