El que se suposa que ha de ser el congrés de la refundació del PSC es posa en marxa demà passat. De moment, l’activitat precongressual no ha resultat especialment creativa. Els quatre candidats més que lluitar en una cursa on els socialistes es juguen el seu futur, semblen participar en una tranquil·la passejada pel parc. Cap discurs engrescador, cap idea força que pugui il·lusionar al partit. Res. Només quatre noms i quatre etiquetes per ocupar la direcció i un resultat, de moment, bastant cantat que converteix tres dels candidats gairebé en elements decoratius. Aquests han estat els prolegòmens del congrés. Uns prolegòmens, per què ens hem d’enganyar, una mica de cartró pedra. El mateix secretari d’organització, José Zaragoza, s’encarregava dilluns d’abaixar els fums dels candidats que aspiren a renovar el partit recordant-los que tots ells estaven asseguts a l’executiva que aquests quatre anys dirigia el PSC.

A partir d’aquest divendres i al llarg de tot el cap de setmana  seran els delegats del congrés els qui hauran de decidir què volen fer. Aquest és el màxim moment d’obertura a les bases –és a dir, a la militància, no als votants-. S’haurà de veure com n’és de profunda entre els delegats l’exigència d’una renovació. Si reclamen respostes als seus dirigents o si opten per asseure’s al solet hivernal del cap de setmana... i esperar a veure què passa.

El primer indici serà divendres en la votació de l’informe de gestió de l’executiva sortint. En altres moments de la història del PSC una votació de càstig a l’executiva sortint ha fet aflorar tot el malestar intern i ha atiat la renovació. En qualsevol cas, segons com es tanqui aquest congrés el PSC pot acabar descobrint que hi ha una cosa molt més perillosa que un partit amb dues ànimes i és un partit sense ànima.