El dia 20 d'aquest mes es clou l'Any Maragall coincidint amb el centenari de la mort del gran poeta i intel·lectual català Joan Maragall. L'Any Maragall ha durat dos anys perquè el 2010 en feia 150 del seu naixement i els Anys amb majúscula afortunadament són d'estira-i-arronsa per a les efemèrides com aquesta.

L'obra de Maragall és indissociable dels seus actes en relació amb l'entorn i l'època que li va tocar viure. Pertanyia a la burgesia, però sempre tenia els ulls posats en els que no tenien la sort de viure com ell. Va desmitificar el català escrit, i va convertir el “llemosí” renaixentista en una llengua que es podia llegir sense escarafalls. El seu “Elogi de la Paraula” convida sí o sí a estimar les lletres. Té poemes, com el “Cant espiritual”, que realment estan tan carregats d'espiritualitat que exalten l'ànima quan es llegeixen. I d'altres, com “La vaca cega”, que l'esquerden inexorablement l'ànima.

Però l'entorn que el preocupava també esquerda l'esperit del lector que li llegeix els grans articles –“La ciutat del perdó”, “L'església Cremada...”- i poemes –“Oda Nova a Barcelona”- dedicats especialment a la Setmana Tràgica i a les seves conseqüències. Va ser pràcticament l'únic intel·lectual burgès que es va posicionar en contra de les terribles represàlies posteriors a aquests fets. Diuen que Maragall no va ser el mateix després d'això, i la seva extensa correspondència en dóna fe.

Joan Maragall va ser un dels instigadors del moviment catalanista que tot just sortia de l'ou. Però el poeta va negar-se sempre a participar activament en la política. En canvi, va convertir-se en una figura clau de la societat civil que reivindicava la normalització de la llengua i la cultura catalanes.  Ell formava part de la junta directiva de l'Ateneu Barcelonès presidida per Àngel Guimerà, quan aquest darrer va pronunciar el primer discurs en català a l'entitat –el 1895-, fent que bona part dels socis abandonessin l'estança, escandalitzats.

Avui, els escandalitzats som nosaltres de pensar que ells es poguessin escandalitzar. Òbviament, els temps canvien, i avui, fins i tot els partits més espanyolistes fan discursos en català a casa nostra. De vegades penso que, si Joan Maragall aixequés el cap ara mateix, primer s'emocionaria de veure els cartells retolats en català, els Mossos d'Esquadra, la Generalitat amb un president i els nens llegint a l'escola el Mecanoscrit del segon origen en català normatiu; però després segurament s'adonaria que encara hi ha molt per fer i que està bé que mirem el got mig ple en lloc de mig buit, però que l'hem d'acabar d'omplir i ens hem d'espavilar per fer-ho si no volem que es tombi a força de cops que va rebent per totes bandes. I segur que s'exclamaria, com al seu “Cant dels joves”, “L'hora nostra és arribada: tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d'una altra albada”. Au, vinga, que Maragall descansa en pau des de fa un segle, però a nosaltres ens toca treballar per poder veure sortir el sol.