No hi ha cap espectacle més terrible que l'acció de la ignorància, va dir Goethe fa una pila d'anys. Ai, si els joves cadells del PSC sabessin que el títol d'aquest article –abans que el seu partit ocupés diputacions, ajuntaments, Generalitat, càrrecs i cotxes oficials de manera massiva durant tres dècades– remetia a un moment i a unes circumstàncies que poc tenen a veure amb Blackberrys, amb rebequeries de nens de casa bona, amb discursos sense bruc que adormen legions de votants i que no busquen el contingut, perquè, senzillament, el contingut és el de menys. Són temps de mutació, de reinventar-se o morir, i ara toca encertar-la.

Més enllà del maquillatge d'un debat catalanista, potser caldria saber què farà aquest nou PSC amb el llegat del partit i, sobretot, què en farà de les cendres. La resposta, de moment, ben poca cosa: sense discurs i sense ànim de ser realment valents, que és l'únic que s'ha de ser quan treballes al servei d'una societat instal·lada en la crisi i, a sobre, vas pregonant que ets d'esquerres. Més que una reformulació d'idees profunda, sembla com si el partit volgués trobar la manera de tornar al poder. I això fa que s'adoptin polítiques conservadores, conservadores de la cadira. No alçar la veu és lícit. El que no és lícit és no alçar-la per por a les conseqüències i per manca d'idees.

En aquest escenari, l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, es postula amb força per ser el líder del nou PSC. Els prohoms del Vallès Oriental li donen suport amb l'objectiu de conduir una "profunda renovació d'idees". Oblideu, doncs, tot el que hem après en trenta anys de poder implacable, i imaginem-nos com serà aquest nou partit. Seran més decidits que ensopits? Seguiran tirant la pedra i amagant la mà? Aportaran idees de canvi a un debat polític desencoratjador? Com explicaran el seu progressisme amb un currículum construït a base de ciment i maons? Com explicaran que el model de ciutat que ens lleguen ha permès l'expulsió de la cultura en favor del negoci? Creieu que deixaran, d'una vegada per totes, que el poble pugui decidir?

Ai, si els joves cadells –i els no tan joves també– sabessin que la revolució no es fa sense pèrdua ni renúncies. Ai, si sabessin que, a dia d'avui, això de ser socialista té poc a veure amb la revolució. Res més cert que tot canvia amb els signes del temps. I ara toca encertar-la amb el canvi.