Els diputats catalans no poden expressar-se en la seva llengua al Parlament espanyol. Quan ho han fet durant aquesta dura legislatura han estat reprovats sistemàticament per un president que odia profundament aquest país. Afirma José Bono que s’estima Catalunya, però se l’estima com aquells oficials de la Legión que la vinculaven –ella i la seva llengua- al gènere femení i perpetraven la violència de gènere més primària.

Els diputats catalans no poden expressar-se en català al Parlament europeu. Quan ho fan són igualment reprovats per una cambra que es vol representativa i que considera dignes i, per tant, oficials, tots els idiomes d’Europa amb Estat al darrere. Un parlament que ara reconeixerà el croat, com ha fet amb tants altres idiomes d’una vitalitat demogràfica inferior al català. Un parlament que argüeix com a darrera excusa que no anirà més enllà que els Estats que integren la Unió Europea. I això vol dir que considera “interns” –interns dels Estats- problemes i qüestions que són d’estricte interès general europeu.

Els diputats catalans no poden expressar-se amb llibertat al Parlament català. Afirmar que Catalunya pateix un espoli fiscal insuportable –com admet el seu govern i contrasta la realitat més dramàtica- és considerat a la cambra que hauria de representar la sobirania del poble català un “insult”. Un atac a la sensibilitat dels que aproven i impulsen que no es pugui parlar català al Parlament europeu o a l’espanyol. Mentre que ells poden expressar-se en castellà al català sense cap reprovació ni que els retirin la paraula.

Espanya ens roba! És una expressió genèrica absolutament justa. Ni Espanya –que és un ens imposat que es concreta amb un passaport- ens roba ni Brussel·les decideix res. Però sí que ho fan les institucions de l’Estat espanyol o les que integren els òrgans de govern comunitaris. I totes aquestes instàncies ens roben, perquè ens espolien fiscalment, o ens menyspreen, perquè no ens deixen expressar-nos com som. Espanya ens roba!, doncs, s’ha de convertir en una divisa de revolta. Fins el dia en què deixi de fer-ho perquè ja no els deixem.