Catalunya país de banalitats. Què els sembla el lema? Innovador, si més no; almenys en el sentit de reconèixer-ho. Això m'ho podrien admetre i, fins i tot comprar. Ara, no voldria que l'accepció de banalitat que es prengués aquí fos del tot literal, no. No em refereixo a entendre-ho estrictament segons la definició del DIEC: Que no té cap originalitat o interès. Una conversa banal i vulgar. No. Tampoc a una segona accepció, que confereix a banal el sentit de relació a un ban, aquells edictes, comunicacions oficials, que les masses solen esperar amb candeletes, amb una pueril frisança de qui espera un gest d'aquell a qui afaiçonarà en somnis dolços i, tot sovint, humits.

Deixem l'originalitat i/o l'interès de la catalanitat a la subjectivitat quotidiana i prenem la banalitat tensant la definició que Michael Billig va fer del nacionalisme banal i que el (malauradament) desaparegut col·lectiu Contrastant va difondre tot fent un exercici de diagnosi i teràpia, tot examinant-ne l'existència (d'aquesta versió ambiental del nacionalisme espanyol) en el magma mediàtic que ens empantana. Prenem la banalitat com una rutina establerta, com un funcionament que el sistema defineix 'per defecte' i en trobarem a per tot, els ho asseguro. Segueixin-me.

El cas del nacionalisme banal, el que patim per defecte (i tant defecte!) i per partida doble (espanyol i francès, fonamentalment), no cal analitzar-lo gaire. Prefereixo que es dirigeixin a l'encara operativa web de Contrastant i hi facin una ullada, que allà ja hi quedaran servits. Només els diré que un dels èxits més esclatants de la seva praxis (a banda de les victòries en el llenguatge: sobretot aquell romanço imbècil del no-nacionalisme) és aquell pel qual hi ha gent que albira com a zenit de les seves aspiracions la independència política d'una comunitat autònoma, amputant-se més de la meitat del cos nacional. I de franc.

Però encara hi ha d'altres rutines que farceixen el nostre esdevenir. Una d'elles és aquella arnada masculinitat que mena tot àmbit relacional de les nostres vides. I, esclar, com deia l'altre dia aquí mateix la Núria Pujolàs, estimar pot acabar per estimbar. Relativitzem i riem gracietes i acabem per adobar el terreny per a les lamentacions de cada setmana. Sí, n'hi ha cada setmana. Totes elles són rutines que vénen disfressades d'inevitables, una pàtina determinista impregna els discursos amb què van barrinant-nos el magí: no hi ha alternativa, bramen. No hi ha més veritat revelada que la nostra: s'ha de passar el ribot per poder créixer. Catalunya serà retallada o no serà.

Primer: cal passar el ribot exactament per on l'estem fent anar? No, esclar que no. D'alternatives n'hi ha a cabassos, és una simple qüestió de prioritats; sobretot crematístiques. És aquest doble frau que ens fan: les virolles de grans pròcers de la pàtria prenen el camí de l'exili daurat i, encabat, la resta, cornuts i pagar el beure. Com si no n'hi hagués prou amb la, diguem-ne, asimetria redistributiva territorial del trempat estat espanyol, oi?

I segon, i en paraules d'Arcadi Oliveres: per què hem de créixer? Hi ha un grapat d’alternatives també en el model de desenvolupament que volem seguir i seguir-les o no també diu molt de quin model de societat volem acabar tenint. Volem un model al nostre servei o pretenen esclavitzar-nos al servei del model?

No s'espantin, la nostra no és una societat banal: sí, és original i única... com totes i cada una de les que volten pel planeta. Això ens fa singulars i universals, a desgrat dels qui ens volen morts, que n'hi ha, i que són forts i poderosos. Però és només que espolsant-nos complexos i mitges veritats, o completes mentides, ens alliberarem de banalitats que entorpeixen el nostre camí cap a una societat original i lliure de debò. Ens hem d'alliberar de les banalitats catalanes.