Actualitzat el 23/11/2005 a les 14:26h

Trenta anys de silenci criminal = Pervivència del Transfranquisme

La classe política que ens toca de patir (o, com diria uncol·lega, que sembla «que ens agrada» de patir) ha tornat a fer unexercici de desmemòria i de manipulació històriques sobre la mort deFranco i la imposició de la monarquia borbònica trenta anys després dela fi, al llit, del dictador.
 
Cap dels líders dels partits políticsparlamentaris (fins i tot Piqué, que en aquella època militava en elcomunisme radical) no ha badat boca per començar, ni que sigui tard, aposar les coses al seu lloc. I, segurament, deu ser perquè, alcapdavall, ells o els seus antecessors, de fet, van contribuir –peractiva i per passiva– a construir una futur que no era, ni de lluny, elque els catalans, després de gairebé quaranta anys de repressió idictadura, esperàvem. És a dir, a tots aquests «lluitadorsantifranquistes» (com els agrada d'autoanomenar-se) els deu agradarmolt aquella cançó, Tot va molt bé, senyora baronessa, tot va molt bé, tot va molt bé, perquè, efectivament, si no fos per ells (i elles, és clar) ara no els estaríem, precisament, blasmant.
 
En la construcció d'aquesta realitat, falsa i edulcorada, hi hancontribuït, i molt, les anomenades forces d'esquerra i de progrés. Enacceptar les regles del joc, imposades pel mateix Franco (va nomenar elseu hereu un Borbó), s'acceptava, de dret i de fet, que Catalunya maino es podria alliberar del jou de l'Espanya antropòfaga, lladra irepressora (com es van encarregar d'advertir-nos en el cop d'Estat del23 de febrer de 1981, on les llistes negres d'objectius a eliminarcirculaven entre tots els estaments militars espanyols, particularmententre la Guardia Civil). Alguns, pretenent tractar-nos d'ingenus, vananunciar que tot plegat era circumstancial i que, al final, elsalvapàtries de torn (abans Pujol, ara Maragall, amb els escolanets detorn: ERC, PSUC...) ho arreglaria tot, tot i tot, però el temps s'haencarregat de desvelar el barroer engany a què se'ns ha sotmès.

Trenta anys després d'aquell 20 de novembre, Catalunya es disposa anegociar a Madrid un altre Estatut que no depassi, ni en una coma, lasacrosanta interpretació de la Constitució espanyola, que de tantdemocràtica col·loca l'exèrcit com a garant de la seva unitatinviolable, esperèntica divisa que, sempre que poden, s'encarreguen derecordar-nos tots els borbons i els seus fanàtics aduladors, de centre,dreta, esquerra i, ai las, extrema esquerra, és a dir, espanyols.

La por a una altra confrontació civil diuen que va estar en l'arrel del«pacte» que ens ha menat fins ací. Tanmateix, algú podria assenyalaralgun règim totalitari en la caiguda o canvi del qual no s'hagi vessatuna gota de sang? El fet és pertinent, perquè, certament, mostra fins aquin punt la Dictadura –fruit d'una guerra civil, guerra d'anihilacióen el cas català–, esdevinguda Transfranquisme fins avui mateix, perviuen la ment i les accions no tan sols de la majoria dels espanyols,sinó, tristament, també, en la classe política de què parlàvem, que perno aixecar la mà més del compte (no fos cas que els la tallessin), hancontribuït a aquest silenci i a la perpretuació d'una institucióantidemocràtica per definició.

Aquesta classe política és la mateixa que va «democratitzar» feixistescom Fraga o Martín Villa, estalinistes com Carrillo o López Raimundo ocacics locals que encara avui remenen les cireres en ajuntaments,diputacions, entitats financeres, etc. En canvi, els qui, arriscant-hotot, s'han mantingut fidels a la nació, els ha tocat (els toca) depatir l'ostracisme, quan no la persecució política o la mort, psíquica(o física) per inanició.

És veritablement inquietant que, trenta anys després que aquellexcrement de FF (no menys merdós que l'altre botxí de catalans, SS,Serrano Súñer) morís tranquil·lament al llit, sota la cura del braçincorrupte de santa Teresa, el panorama que ens quedi és enganyar unaaltra vegada la població amb l'excusa d'un Estatut de fireta, que noresol cap dels problemes vitals de la nació. Evidentment, aqueststrenta anys han servit, precisament, per construir una història irrealsobre el nostre passat, present i futur, com ho demostra el fet que lamajoria dels nostres joves, desconeixen pràcticament la història delseu propi país.

L'aculturació patida en aquest període és en la base del desdibuixamentde la identitat catalana i de la perpetucació de la monarquia borbònica(una perpetuació que s'alimenta a base de posar al món tantes cries comes pugui, semblantment com fan molts rosegadors o paràsits), que no fasinó pervertir la consciència de què, per força, ens n'hauríemd'alliberar. Passa, actualment, tot just el contrari: el franquisme?, doncs, home, mira, què vols que et digui, tampoc no va ser tan dolent (vegeu els fastiogosos homenatges a Porcioles i a Samaranch); el rei?, home, no em negaràs que és molt bona persona, sort d'ell, i el seu fill, escolta, fins i tot parla català,etcètera. Si a algú no li vénen ois i immediatament vomita és que,malauradament, està perdut per a la causa catalana, que no és altra quela del seu alliberament.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web. Si voleu que el vostre comentari es publiqui de forma instantània i sense passar control previ, heu d'estar registrats. Podeu registrar-vos fent clic aqui

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Autor
Xavier Borràs
Nascut a Barcelona l'any 1956. És escriptor, fa de periodista i treballa en el món de la comunicació. Llicenciat en Periodisme i professor de dicció, és autor de diversos llibres (alguns dels quals guardonats en diversos premis literaris). Ha estat director de les revistes El Llamp i Userda i del dominical del Diari de Barcelona, i ha treballat, entre d'altres mitjans, a Tele/eXpres, Canigó, Catalunya Ràdio, La Marxa de Catalunya i El Triangle.

Des del 14 d'abril de 2008 dirigeix la nova publicació periòdica digital ecologista EcoDiari
També, ha estat cofundador i responsable de l'àrea de comunicació de la Comissió de la Dignitat i coautor del llibre Volem els papers. Fins al gener d'enguany ha treballat, també, com a editor en cap d'Assaig de Teatre, la revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET), fundada i dirigida per Ricard Salvat. Des dels seus inicis ha estat lligat amb el Grup Nació Digital, amb què col·labora habitualment.
Altres articles d'aquest autor


- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
Amb la col·laboració de: