Quan vaig llegir que el govern estava estudiant, amb el sector, la introducció d’una taxa de pernoctació turística, vaig veure clar que entraríem en una polèmica que posaria en evidència, altre cop, la mediocritat de determinada part del país. S’està parlant d’un euro per persona i nit. No ho han llegit pas malament: un euro.

L’altre dia, un representat dels autoanomenats “empresaris” d’aquest sector venia a dir: “Cal estudiar aquesta mesura perquè pot perjudicar el sector. Pensi que en llocs de la costa on la pernoctació amb pensió completa costa vint euros, un euro representa el 5%”. Tornen a llegir-ho bé: hi ha llocs on et deixen dormir i et donen ranxo per vint euros. Aquest plantejament ja dóna una idea del tipus de sector turístic que tenim, i de les coses que podem esperar-ne.

Fa uns anys em va tocar participar en la recaptació de diners privats per restaurar la façana de la catedral de Barcelona. Com que l’obra s’enfilava a molts milions, el cost dels treballs es van trossejar entre diverses institucions: el Bisbat de Barcelona, la Generalitat, la Diputació de Barcelona, l’Estat espanyol i aportacions privades. Cadascun 800.000 euros. Visitant els empresaris del sector turístic de Barcelona per demanar-los la seva col·laboració ens van dir que ens ho féssim mirar. Com si ells no visquessin de gent que visita la catedral! Bé, el cas és que l’aportació privada la van dur a terme, finalment, Telefónica i el Banco de Santander. Gent del país, ja se sap...

Tot això té lloc en un moment en què es reclama esforços i imaginació. En què se’ns omple la boca en parlar de “sectors dinàmics” que ajudin a recuperar l’economia del país, de sectors “amb valor afegit”, sectors que aportin “tecnologia”, etc. Un cop més es demostra que a Catalunya hi ha massa tocatimbals. Si hi hagués alguna engruna de seriositat, el que caldria fer (potser no ara, sinó quan les coses anessin econòmicament millor, per tal de no perjudicar els treballadors) seria reconvertir el sector turístic català per l’única via que existeix: publicant suficients lleis i impostos que fes que dues terceres parts de les “empreses” turístiques haguessin de tancar.

La mediocritat del país es posa de manifest sovint. S’hi ha posat al llarg dels segles. Podem concloure que si hi ha algun sector econòmic que representa aquesta mediocritat, avui en dia, és el sector turístic. Cal fer un monument als representants públics que estan dialogant amb aquests “empresaris” (ho dic perquè a mi se’m faria difícil no enviar-los a tots plegats a aquell lloc tant lleig...). Per baixar la tensió, segurament parlaran de “turisme de qualitat”. I, per cert, parlant de turisme de qualitat i dels vint euros, hi ha una cosa que m’intriga: en el cas d’aquell hotel que han muntat a La Jonquera, amb tantes senyoretes, la pensió completa, inclou la puta?