El Congost, aquell riu que malda per fer-se un nom entre polígons i polígams, fums i fems, rates i rèptils. L'esquiu trapella de la salubritat, últim reducte d'una vegetació gloriosa, el motor del Vallès, l'orgull del nostre perfil geogràfic. El Congost, que avança per una gorja estreta, sinuosament, topant de cap amb una i altra riba, pentinant la línia escardalenca del paisatge prelitoral. De Sant Cugat de Gavadons fins al Besòs, allà on s'abraça amb el Mogent. Benaventurat toll d'aigua que acaba en una mort tan digna com aquesta. Malaurat viatger que, en un fatídic punt, també travesses Granollers i rodalies, per desgràcia dels peixos que hi naufraguen, per ventura de tanta escuma vessada.

Diuen els entesos, però, que el riu va bé, que va millor, que és ple de vida. És cert. El cabal ha augmentat, l'espessor del verd fa mal d'ulls. La fauna autòctona cada vegada és més variada, educada i desimbolta. Constaten els veïns que el bramul de les granotes és ara una lleu remor i que les rates s'han aburgesat. Qui sap si tornarà algun dia el gust pel bany, el plaer festiu d'aquelles remullades que els avis, plens de nostàlgia, asseguren que hi hagué en temps remots. No fa gaire dies, un individu que buscava or (o potser d'altres metalls més prosaics) es va capbussar al Congost al seu pas per Llerona, terra fèrtil en quimeres. Fugia de la policia.

A la fi, el lladregot va ser pescat com una truita. Oh, corsari d'aigua dolça! Quina gran odissea, travessar poèticament el riu per tal d'arribar a un horitzó millor, com aquells aventurers que perseguiren noves oportunitats i van fugir pel Missouri. Com aquells qui aconseguiren el tresor del riu Negre d'Uruguai. Com els soldats que van haver d'aixecar el pont sobre el riu Kwai. Al malfactor del Congost, però, li va mancar l'èpica necessària per tal d'acabar bé l'aventura: l'elecció d'entrar a les inhòspites terres del riu el va fer caure en una trampa d'on no va poder fugir. Hi ha espais que busquen una identitat, i n'hi ha que, simplement, encara es busquen. Aquests espais, algun dia, seran dignes de ciutadans com nosaltres. Anem amb compte, que llavors ja no hi haurà fugida possible.