Tenia un tema al tinter que fa dies que hi dono voltes i que m'agradaria compartir. Estem centrats i a vegades ofuscats amb la situació econòmica que estem patint, però al nostre entorn van succeint coses que ens poden passar desapercebudes i que no valorem com pertoca.

Tenim una societat que gira a l'entorn del treball, la família i l'oci. Per dir-ho en poques paraules, el treball es el que tenim, la família la que toca i l'oci el que busquem. En aquest tres eixos, el que fonamenta una mica l'estructura de tota la societat no deixa de ser la família, que al cap i a la fi es qui ens ajuda, condueix i educa com a persones i que aquest aprenentatge ens responsabilitza per transmetre als nostres descendents els valors que ens han d'ajudar a situar i posicionar en un context clar d'aptituds per poder afrontar els reptes del dia a dia.

Recordo, que els meus pares fan referència a una assignatura que era obligatòria i que orientava cap un model de conducte, no era altre que la urbanitat, això que avui ens pot semblar d'una forma d'actuar d'una societat més conservadora, suposo per la incidència que va tenir en ells aquest aprenentatge i que en certa manera ens han volgut transmetre, em fa tenir un actitud vigilant dels models d'actuació dels que m'envolten. Entenent que tots tenim unes circumstàncies que ens marquen el camí a seguir, no deixa de sorprendre'm l'actitud poc compromesa de molts nens i nenes amb activitats que complementen el dia a dia, i que l'atribueixo a la manca de compromís envers un col·lectiu en el qual participa i forma part de l'equip o conjunt que ajuda a consolidar amb més o menys èxit el projecte o ensenyament pel qual els pares varen decidir inscriure el seu fill.

Si com a pares no som capaços de fer entendre als nostres fills que quan adquirim un compromís, si no és per causa major, hem adquirit una obligació, estem fent un flac favor a la futura societat que ens ha de precedir i estem donant un missatge de manca de respecte.

Entenc que cadascú escull amb llibertat, com així ha de ser, el model educatiu escollit, però al meva manera i de forma personal estic rebent una desconfiança cap els pares, doncs els hi atribueixo tota la responsabilitat, d'aquests nens i nenes, que m'estan dient que no compti o no em refiï d'ells, això ara amb poca edat i activitats poc transcendents, però no només serveix de pàrking de fills una activitat extra, sinó de treball en equip, de reforçar els llaços amb els companys i de sacrifici.

Quins futur podrem exigir d'ells si no som capaços de fer-los hi entendre que cal esforç i sacrifici? Si heu de organitzar una activitat amb quins pares parlareu abans?

Estem transformant la societat, ens estem tornant exigents, que és com ha de ser, volem i exigim que els nostres responsables siguin eficients i tinguin eficàcia, som capaços de discutir les funcionalitats de tothom i en canvi tenim a casa una manca de rigor i compromís que poc ens ajuda com a societat.

De ben segur tot és pot matisar i discutir...