Quan encara era president, durant un acte public, Jordi Pujol va treure’s de la butxaca de l’americana la targeta sanitària i va deixar anar: “això és el que ens fa iguals a tots els catalans”. A falta d’un carnet d’identitat nacional, la consciència de formar part  d’una societat la donava –la dóna encara, crec- l’accés universal i equitatiu a un servei bàsic. És català tot aquell que gaudeix de la sanitat pública de Catalunya (fem excepció dels malalts de fora que es visiten ocasionalment aquí). Aquesta igualtat a l’hora d’anar al metge acaba creant un major sentiment de pàtria que tots els carnets d’identitat que puguem inventar. Doncs bé, si hem de fer cas a algunes de les últimes declaracions del conseller de sanitat Boi Ruiz, aquesta situació podria canviar.

Jordi Pujol va dissenyar el model de país que ha funcionat fins ara. Entre altres coses, incloïa el dret de tots els catalans a una sanitat i un ensenyament públics de qualitat. La fórmula del concert implantada pel conseller Xavier Trias en la xarxa hospitalària ha resultat, en línies generals, un èxit. Els governs de Pujol també van convertir en escoles públiques d’alt nivell les desenes de cooperatives que hi havia escampades pel país. I, en paral·lel a aquesta atenció als serveis bàsics, va universalitzar el sentiment de catalanitat a través de la televisió pública.

Des del seu naixement, TV3 ha combinat amb qualitat reconeguda el servei public i l’entreteniment. No s’aconsegueix perquè sí el lideratge quasi permanent. Per descomptat que en un moment de crisi com l’actual tothom ha de prendre mesures, però és millor atacar el problema amb microcirurgia que a cops de destral.

Aquesta Catalunya, que alguns anomenarien pujoliana, està en perill. Assetjat per la crisi, el govern d’Artur Mas ha adoptat una sèrie de mesures que poden acabar desmuntant moltes de les coses aconseguides pels seus antecessors de la mateixa coalició. És cert que les circumstàncies han canviat, però també és cert que davant d’una mateixa situació, sol haver-hi diverses solucions. I, en últim cas, és la ideologia la que et fa decidir.