Una gran lliçó pels socialistes del PSC: a la ministra catalana i espanyola que més vegades ha cridat “Viva España” i més banderes constitucionals ha hissat els últims anys –probablement, més que el mateix Bono o Guerra en tota la seva vida-, ara li neguen el pa i la sal a la cursa per la presidència del govern d’Espanya amb l’argument que el PSC és massa català. O dit d’una altra manera: al partit català que més sacrificis ha fet per acomodar els seus interessos als del PSOE, fins al punt d’haver-hi de renunciar molt sovint, els amos ara el “premien” posant en dubte que la representant més genuïna d’aquesta submissió sigui capaç de cridar “viva España” amb prou convicció.

Sí, ja ho sé: la mala bava de Guerra és coneguda, i les ganivetades de Bono –sempre amb cara de bon jan- són memorables. Els que estan disposats a mirar cap a una altra banda, diran: -Ja se sap, són així... I afegiran que representen poca cosa dins el PSOE. Però quan arriben eleccions, prou que  els porten a passejar per aconseguir més vots. Guerra encara aconsegueix que Sevilla, amb la Barcelona de Chacón, sigui una de les dues úniques províncies on han guanyat els socialistes. I Bono ha estat presidint les Corts espanyoles... Vaja, que no és ben bé allò que se’n pugui dir polítics marginals dins del partit.

La qüestió és que Espanya –tant és que parlem del PSOE com del PP- mai no en té prou amb la docilitat, que deu considerar obligada i, per tant, sense prou garantia de lleialtat. No: per ser acceptat a la pàtria espanyola no n’hi prou d’afegir-la a la pròpia sinó que és necessari renegar de la condició nacional d’origen. Ah! Sort que tenen aquesta colla de patriotes que de nacionalistes no n’han de ser gens, ni els cal. Que bé, el dia que tampoc nosaltres no ja serem nacionalistes, ni ens caldrà mai més ser-ho.

Una gran lliçó, doncs, pel PSC –si la vol aprendre- però també per tots els que encara pensen que els conflictes colonials es resolen amb bona voluntat per totes les parts. En una relació de domini i submissió, sigui quina sigui la intenció subjectiva dels actors, l’únic que objectivament s’hi pot trobar és condescendència o humiliació (el colonitzador bo i el dolent) per part d’uns, i docilitat o ressentiment (el colonitzat bo i el dolent) per part dels altres.

La meva tesi és molt vella. Una relació colonial no es resol amb pedagogia i comprensió. Simplement cal superar-la amb l’emancipació d’uns i la retirada –si pot ser, elegant i demanant perdó- dels altres. I després, es poden refer unes relacions d’igual a igual en dignitat política. En la meva agenda, per a l’endemà de la independència, hi ha establir aquesta nova relació amb un poble, l’espanyol, que alliberat també de l’esperit colonitzador, segur que és tan noble com qualsevol altre. El dia que ens independitzem, no sabem quin pes es trauran de sobre. I no parlo dels catalans, sinó de la mala consciència colonitzadora que els fa dir coses com les que han dedicat a la Chacón. (Per cert: no sé d’entre Navarro, Ros, Elena o Iceta, qui ha respost com calia l’afronta a la seva companya Chacón, ni qui d’entre ells ha entès la veritable naturalesa política d’aquesta nova humiliació).