M'he proposat, contràriament a d'altres articulistes, que seré sempre positiva en el que us escrigui i si a la vegada reflexionem tots plegats encara millor. Per tant, aquí va el meu punt de vista sobre un tema que ha pesat com una llosa a entitats, associacions i partits polítics des de sempre. Us sona la frase: "Ah, d'això que se'n cuidi el jovent!" i quan el jovent se'n cuida diem "Uy, això no agradarà, no es pot fer... què diran!".

Molt ens emmirallem amb els nostres ancestres i aquests dies hem recordat especialment a aquells manresans del segle XIV que van aconseguir tenir una fira a la ciutat gràcies a la seva empenta i que més endevant van lluitar per construir la Sèquia que portés aigua a la ciutat. Tenir aigua i tenir comerç era vital en aquella Edat Mitjana i també ho és ara, per tant no hem canviat massa en quana necessitats bàsiques. Sempre els hem honorat però mai ningú ens ha dit quina edat tenien quan van revolucionar Manresa. Molt ens hem omplert la boca que no som com aquells valents i que ara no hi ha iniciativa. Un amic meu de qui no diré el nom perquè darrerament se l'ha tractat malament i ofensivament en alguns articles sempre em diu que 'això ja està fet, anem a una cosa nova, inventem-ne una altra, que allò ja funciona!'. I té raó i potser, sense inventar cal trobar la manera de canviar. I en això voldria entomar el meu 'mea culpa' quan fem que la gent jove no vagi a primera fila. El 26 de novembre vaig ser testimoni de com tirar endavant una entitat que havia caigut fins a gairebé desaparèixer. Un grup de joves que la majoria no arriba als 25 anys capitenajats pel Maurici Perramon i el Marc Masats han agafat les regnes del Man Gorila, una entitat esportiva d'esquí. Ja tenen 170 socis i van crear una moguda i competició espectacular a la Plaça Porxada de Manresa. En tenen ganes i tenen il.lusió i ‘trempera’. A l'igual que en política ens ho han demostrat l'Ester Sevilla (PPC), o l'Albert Marañón (IC-V_EA) o l'Eloi Hernández (ERC). Tenen ideals, tenen empenta i volen lluitar per fer un futur millor. Tot i que algun polític dels de sempre (ho dic perquè mai ha tingut cap més altra professió coneguda) quan els ha tingut al davant i conscient dels seus acurats i assenyats arguments els ha intentat menysprear amb allò tan clàssic de "i tu que sabràs... quan tu vas néixer jo ja m'hi dedicava". A vegades, som precisament els qui ja tenim una edat qui no els deixem fer un pas endavant: la prudència, el que "si funciona perquè tocar-ho" fan que els frenem. No creieu que ha arribat l'hora de deixar-los anar a primera fila i mirar-nos-ho des de la barrera? O si més no, deixar de posar pals a les rodes. Potser així trobaríem que el Senat, o el futur de les associacions de veïns, el futur de les entitats, ténen un autèntic sentit: el de la creativitat i no la repetició.