No és el mateix el fum que el foc o, si més no, no sempre foc i fum es veuen a l’hora. Si les “subprimes” hipotecàries van semblar inicialment el foc, el seu limitat volum va fer pensar desprès que les pràctiques financeres van ser realment el foc de la crisi i els bancs i el sistema financer mundial els culpables. Més tard es van assenyalar els deutes de les administracions públiques, però és clar que no són la causa, en tot cas el fum del foc. Si ho estenem al conjunt de l’endeutament, seguim donant voltes a la culpabilitat del sistema financer i podem trobar el boc expiatori en els bancs i caixes, fins i tot podem posar noms i cognoms als acusats, ja que a sobre s’han atribuït pagaments, pensions i altres regalets desorbitats que fins i tot han permès que no es protestés per l’insultant indult del Govern “socialista” a la mà dreta d’en Botin, president del Banc de Santander. Es il·lustratiu l’informe de Comissions Obreres sobre la retribució escandalosa de l'alta direcció en el sistema financer espanyol, tret d’alguna excepció, i particularment agreujat en el cas d’aquelles entitats que necessiten ajuts públics.

Comença ser preocupant que assenyalem que el fum ve d’aquí o d’allà sense saber ben bé d'on ve. Si la crisi financera no és més que un fenomen de fum, d’aquells que, com quan hi ha un incendi, esdevé part del problema a resoldre. Però no és el foc, potser estem immersos en una crisi de sobreproducció amb lectura marxista, basat amb un excedent de capacitat productiva fins ara dissimulada per la sobreexcitació de la demanda mitjançant l’endeutament, com en el seu dia, el 6 de gener de 2010, va assenyalar el gens marxista Patrick Artus en un dels seus Flash Économie al banc Natixis. Aleshores, les mesures destinades a desfer-nos del fum no servirien de gaire, doncs el foc seguiria cremant i pot ser avivat per allò que fem per desfer-nos del fum. En aquest sentit, es podria entendre més la no cooperació entre els estats, doncs és lícit que cadascú intenti fer rutllar la seva economia domèstica, que és on la població se sent representada políticament.